Anna Maleras: “He ensenyat a ballar a molta gent normal i corrent”

“Un ha de tenir clar el que vol a la vida i llavors anar a totes”, aquestes paraules, que han estat el leitmotiv de la vida d'Anna Maleras (Barcelona, 1940), defineixen la personalitat d'aquesta ballarina, coreògrafa i pedagoga. Paraules que també va pronunciar el 14 de gener quan va recollir la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona al Mèrit Cultural, igual que el ballarí i coreògraf Cesc Gelabert.

Maleras és als 80 anys una dona d'aparença fràgil, però la força i la valentia que sempre ha desprès no han minvat gens. “Continuo anant a classes de piano malgrat tenir la carrera i vaig a classes de gyrotonic a l'estudi d'una de les meves exalumnes, Alba Marco, al cor del barri de Gràcia. Ara la meva escola la dirigeix la seva filla Joan”, explica. “M'haig de moure constantment, sempre ho he fet, porto una pròtesi de genoll, però continuo fent dansa”.

A la pregunta de si va a veure espectacles de dansa respon: “M'agrada anar al Liceu, al Mercat de les Flors o al TNC, ofereixen espectacles interessants, però s'han oblidat d'una cosa, de crear il·lusió en els espectadors. Un espectacle ha de produir una sacsejada al cor. Ara, sincerament, això passa poques vegades. Així és molt difícil crear públic”.

Recórrer la vida de Maleras és submergir-se en una Barcelona polièdrica, trista en la seva infantesa, esperançada en la seva joventut i glamurosa en la seva maduresa. “De petita vivia amb els meus pares i la meva àvia al carrer Riera Alta, estudiava en una acadèmia que era en un pis i vaig començar les classes de piano. El meu pare treballava en una oficina i també li agradava tocar el piano i a la meva mare li agradava la dansa, tot això va fer que visqués en un ambient que fomentava les arts. El meu pare pertanyia al bàndol perdedor de la Guerra Civil i això li havia ocasionat problemes, i això feia que nostra situació econòmica fos precària".

Hi ha una data decisiva en la vida de Maleras, “quan vaig començar les classes de rítmica amb el mestre Joan Llongueres, que impartia el mètode Jacques Dalcroze, les classes es feien al Palau de la Música i eren gratuïtes”. “Després”, continua, “vaig començar a estudiar dansa clàssica amb el mestre Joan Magriñá, dansa bolera i dansa espanyola amb la meva cosina Emma Maleras. Vaig ballar al Liceu amb la companyia estable que dirigia Magriñá, però no tenia talla de solista. És sorprenent que en època de Franco hi hagués una companyia estable de ballet al Liceu i després amb la democràcia no n'hi hagi hagut cap”. El seu gran descobriment va ser quan va anar a una estada d'estiu a l'escola de Rosella Hightower a Canes. “Havia vist la Rosella al Liceu quan va venir amb la Companyia del Marqués de Cuevas i va ballar La bella dorment. A la seva escola de Canes vaig descobrir la dansa contemporània i el jazz de la mà de Lynn McMurray i vaig decidir que volia portar aquestes disciplines a la meva ciutat, formar ballarins però també ensenyar al la gent del carrer”.

Diverses trobades es van produir en aquesta època i van ajudar Maleras a portar a bon port els seus projectes. Un és amb el professor de jazz Walter Nikcs, que va fer nombroses classes i estades organitzades per Maleras. Un altre, amb el seu gran amic, el diplomàtic i músic Delfí Colomé, que va donar suport a totes les iniciatives de la ballarina i que curiosament va començar de pianista al seu estudi de dansa mentre estudiava Dret. Maleras també té paraules d'agraïment per a Hermann Bonnin, que la va contractar quan era director de l'Institut del Teatre per fer classe de moviment als actors. “Va ser una època fantàstica, vaig tenir molts alumnes al meu estudi, del barri de Sant Gervasi; havia de tancar la matrícula perquè no hi cabien a les classes. Vaig ser de les primeres a impartir claqué i va ser tot un èxit”.

“La meva companyia la vaig anomenar Estudi Anna Maleras”, afegeix. “No érem un grup professional, assajàvem a la nit i jo pagava el vestuari, no vaig tenir ajudes”. A la pregunta de què faria ella si fos consellera de Cultura contesta sense dubtar: “Triaria algú d'aquí o de l'estranger per fer la companyia nacional de dansa de Catalunya, i crearia un equip perquè tutelés l'ensenyament de la dansa a les escoles i acadèmies”.

Maleras se sent orgullosa dels grans professionals que ha format a la seva escola, el més internacional és Cesc Gelabert i després Toni Jodar, Montse Colomé, Montse Catarineu i molts més. Però també està molt contenta dels seus nombrosos alumnes anònims, executius, secretàries, dependentes, perruqueres... Tots anaven a les seves classes, i se sentien ballarins de musicals de Broadway.