Catalans

Arran de l’homenatge que l’Ajuntament de Barcelona farà a Juan Marsé i a Carlos Ruiz Zafón, el debat sobre què és i què no és literatura catalana ha tornat a saltar a la palestra.

L’opinió més estesa és que la literatura catalana és la que s’escriu en català. Això és veritat com és veritat que cada matí surt el sol, però hi ha tot un seguit d’autors que també es posen al sac de la literatura catalana, ni que sigui a la boca del sac, autors que escriuen en castellà i que tots ho fan des de Barcelona. No cal dir, no obstant, que se’ls considera literatura catalana, bàsicament, des d’una òptica del mercat espanyol i per tant hispànic i per tant globaloide. Kiko Amat i Gonzalo Torné, Elisabeth Duval i, abans de tots aquests, la Matute, el Montalbán i el Mendoza i, més cap aquí, mort, el Casavella, la tradició de barcelonins escriptors en castellà és llarga, ampla, celebrada i constant.

Hi ha una premissa velada, però indiscutible, segons la qual cada llibre que s’escriu en català és una dena més del rosari de la resistència a la batalla per un idioma i per una cultura bastonejades, la cultura catalana. Avui encara costa de trobar un escriptor en català que no hi pensi, quan treballa. Per la mateixa regla de tres, tot escriptor català que tria el castellà per treballar és vist, tard o d’hora, com un aprofitat que obvia, quan no menysprea, la lluita ad hoc. Tot és veritat, però tot és mentida: a Barcelona hi conviuen totes dues opcions, i totes dues tenen una salut de ferro, i totes dues s’entenen perquè l’una i l’altra carreguen de la cama que carreguen.

És curiós que tres altres maneres de fer literatura, el cinema i el còmic i la música, no estiguin tan subjectes a l’idioma vehicular. Es dona per descomptat que el cinema i el còmic i la música fets a Catalunya són cultura, art, catalans, i tanmateix la majoria de films i de còmics i de temes musicals fets a Catalunya han triat el castellà per vendre el peix. Si no plau a segons qui, és perquè torna a pesar, si parlem de literatura o de cinema o de còmics o de música, que la llengua ha de ser el català per ser cosa catalana, i torna a pesar el romanent de resistència cultural que l’acompanya, com a mínim, des del Baró de Maldà.

És un tema irresoluble, perquè és un tema viu. La literatura catalana és la que es fa en català. I prou. Però la capital de Catalunya, de moment, posa en qüestió la regla, i no només pel que fa a la literatura, sinó pel que toca al cinema, la música, el còmic, el teatre. La tria depèn dels autors.