‘Altsasu’, cinema militant

Quan una pel·lícula, sèrie (com Altsasu) o novel·la s’anuncia dient, amb insistència, que “es basa en fets reals”... malament rai. David Trueba és dels autors que ens ha advertit que cal no refiar-se d’aquesta proclama. A quina realitat respon, es pregunta, “si tot es conta mitjançant un procés de manipulació”. I Altsasu no s’escapa d’aquest designi malgrat no detallar totalment què va passar de veritat al bar de la població l’octubre del 2016 entre una colla de joves i dos guàrdies civils de paisà amb les seves parelles. Sobre aquest “fet real”, uns parlen de simple baralla de matinada (Daniel Innerarity) i d’altres d’una agressió on es converteix els botxins en víctimes (Fernando Savater).

És un “fet real” que l’episodi va desencadenar una instrucció judicial sense mesura. La Fiscalia tipificava la conducta com a terrorisme, cosa que ha escandalitzat juristes com Baltasar Garzón; la jutgessa instructora, Carmen Lamela, conegudíssima a Catalunya, va rebre una condecoració de la Guàrdia Civil –molt repartida entre els jutges de l’Audiència Nacional– després d’incoar les diligències del cas i la presidenta del tribunal de l’Audiència Nacional que va entendre de l’assumpte, Concepción Espejel, té l’Orde del Mèrit de la Guàrdia Civil i està casada amb un coronel del cos. L’Audiència va imposar penes de presó d’entre dos i 13 anys. Al final, al Suprem la forquilla de penes va quedar entre un i nou anys i mig de presó.

Al judici es va discutir sobre la identitat dels autors de l’agressió i la seva gravetat (un vídeo mostrava un dels guàrdies, després dels fets, al carrer sense lesions aparents). Però ja són “fets reals” molt més dubtosos que l’origen de la batussa, com insinua Altsasu, estigui entre un jove radical, simplement dolgut per les multes, i un guàrdia malcarat i agressiu, o que les conductes d’incordi quotidià siguin atribuïbles quasi exclusivament a la Guàrdia Civil. L’alcalde de la localitat, de Geroa Bai, enfront de relats angèlics sobre el succés... va titllar-lo d’agressió a uns agents, i als tribunals no els va demanar impunitat, va reclamar una proporcionalitat que no hi va ser.

Què fa Altsasu? Dos mitjans ho han explicat clarament. Deia, tot considerant que es van prendre els joves condemnats com a ostatges per venjar-se d’una comunitat “inassimilable”, defensava Euskal Telebista: “complint la seva missió pública, ha sortit al rescat” dels joves. I al TN de TV3 del migdia del dia de l’estrena es va dir literalment: “la sèrie mostra el cas des del punt de vista dels condemnats i del seu entorn”. Som davant d’una crònica basada en suposats “fets reals” o d’un relat que adopta el punt de vista d’una de les parts, que es vol rescatar? Ara resultarà que Som, Baleuko, EITB, TV3 i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que participen en la producció, fan cine militant. Veient el primer capítol, em recordava d’un Sense ficció de TV3, amb diferents veus, de gener del 2020, sobre les ferides encara obertes que hi ha a Altsasu. La metàfora fàcilment desxifrable dels voltors volant per la zona; deixar en la boira l’escena del bar descartant, però, una agressió organitzada; donar el protagonisme als joves acusats, al seu patiment, fent-los herois del relat... són estratègies per construir un determinat punt de vista: l’aposta clara per la seva total innocència. El segon extenuant capítol, dedicat a la detenció dels joves amb pròlegs intimidatoris, rebla aquesta idea.

La sèrie ha suscitat un debat vibrant sobre el seu doblatge, al marge de la seva pobresa. A l’original d’ETB, els guàrdies parlen castellà i els veïns del poble, euskera. A la versió de TV3 tothom parla català. Hi ha qui s’ha queixat que TV3 faci parlar els policies i autoritats espanyoles en català; hi ha qui ha recordat que el doblatge acostuma a fer parlar el mateix idioma a tothom, etc. Atenent-nos al principi dels “fets reals” tan inversemblant resulta sentir parlar català als guàrdies civils de la població (TV3) com que tot el veïnat d’Altsasu sigui bascoparlant (ETB). La convicció que hi posen els actors no salva una narració poc brillant.

Bernardo Atxaga, que s’ha manifestat del cantó dels joves, ha dit que pensa escriure sobre aquest episodi. Vol fer una cosa realista que es converteixi en una al·legoria. I vol narrar-ho com si fos una novel·la de l’Oest. Els creadors d’Altsasu no han gosat triar aquest registre.