La vida d’un pilot de caça, en una capsa de cigars

La vella i romàntica foto de color sípia el mostra enfundat en una jaqueta de cuir, cobert amb la gorra de pilot amb ulleres i fitant el cel, no a la recerca d’aus precisament. Vicente Pinar Marsans, aviador de les Forces Aèries de la República nascut a Barcelona, va lluitar durant la Guerra Civil amb vint anys als comandaments d’un caça Polikarpov I-15 ‘Chato’, i va morir al seu aparell, abrasat. La seva història ha pogut ser reconstruïda minuciosament gràcies a l’esforç d’un familiar, el seu nebot Manel Pinar, i la troballa de documents, entre aquests els galons i les insígnies del pilot i el comunicat de la seva mort, que s’havien conservat en dues capses de cigars al taller de la família al barri de Sant Antoni.

Manel Pinar ha rastrejat la vida del seu oncle en un preciós exemple de memòria històrica familiar i l’ha plasmat en un commovedor i voluntariós llibre ple de fotos, cartes i altres interessantíssims documents i testimonis. Vicente Pinar, el aviador l’ha editat l’Associació d’Aviadors de la República (ADAR), que ha col·laborat amb el nebot del pilot. L’han assessorat especialment David Gesalí i David Íñiguez, historiadors oficials d’ADAR, tota una garantia.

Manel Pinar recorda que als anys seixanta els seus pares el van portar a Osso de Cinca, a Osca, a visitar la tomba del germà del seu pare. Quaranta anys després, diu, aquest punt final es va convertir en l’inici del seu relat. Com havia anat a parar l’oncle Vicente a aquest lloc?

El Vicente, “un noi de 19 anys, de sang calenta i prim com un clau”, va sortir de casa un matí de finals del 1936 per allistar-se a l’exèrcit lleial al Govern republicà com a aviador. Deixava enrere els seus estudis d’electricitat a l’Escola del Treball, un lloc a l’empresa d’ascensors Fuster Fabra (a l’actual plaça de les Glòries) de la qual el seu oncle era director general, i la seva xicota, la Pepita. Per als pares, veure marxar el Vicente a la guerra va ser duríssim: havien perdut per malaltia set dels seus nou fills (l’altre supervivent era el germà petit del Vicente, el Carlos, pare de l’autor del llibre).

El jove que s’allistava per volar ja era un apassionat dels avions des de petit: una foto familiar el mostra en uns carnavals a la Rambla el 1920 tripulant un avió de joguina.

El van escollir per anar a formar-se a l’URSS, a l’escola de pilots de Kirovabad. Va arribar després d’un llarg periple passant per Istanbul. Va viure el duríssim i accelerat entrenament com a pilot de caça en què van morir alguns companys, entre ells Manuel Recalde, el germà bessó del qual, José, era a la mateixa promoció. La família de Pinar conserva deu cartes del Vicente des de Kirovabad. De tornada, després d’una setmana de permís a Barcelona (i una estada a Moscou on als aviadors se’ls va proporcionar companyia femenina, per a horror de la Pepita), va ser nomenat sergent pilot i enviat al Front del Centre. Després va passar al Front Nord dins de l’esquadrilla basca i el 2 de gener del 1938 (es conserva el salconduit per viatjar) s’incorpora, a Sabadell, a la 4a esquadrilla de ‘Chatos’ del Grup 26 de Caça. La seva missió, la vigilància de les costes de Barcelona contra els atacs dels hidroavions alemanys (nocturns) i els trimotors italians Savoia S.79 (diürns) que s’enlairen de Pollença per bombardejar la capital catalana. Un dia, Vicente vola amb el seu ‘Chato’ sobre les teulades del barri de Sant Antoni i fa unes piruetes perquè el vegi el seu germà.

Abatut

Posteriorment, l’aviador vola al front de Terol des de l’aeròdrom de Barracas. El seu últim combat és el 12 de març del 1938. El seu avió resulta abatut, per la qual cosa aterra a Caspe (Campillo), on hi ha una esquadrilla de ‘Moscas’. L’endemà es torna a enlairar per tornar a la seva base i llavors té l’accident en què es mata. Possiblement, les bales havien foradat el dipòsit de gasolina i el combustible va sortir i va incendiar l’aparell. L’avió es va convertir en una torxa amb el pilot dins. L’aparell, diu el diari d’operacions de l’aeròdrom, va capotar moments després d’enlairar-se i “el pilot Vicente Pinar va morir carbonitzat”.

Al llibre, Manel Pinar no es limita a documentar la vida del seu oncle. Imagina la carta que sabem que va escriure la vigília de la seva mort però que no es va conservar i explica que ell mateix ha volat amb els galons i els emblemes del seu oncle, l’abrasat aviador, a la butxaca de la caçadora...