Parlar del temps

Un dia em vaig sentir a mi mateixa dient que no pensava anar a aquell sopar per no haver de fer de xiclet. No volia ser un altre cop la persona que fa que els altres estiguin còmodes, cosa que se’m dona excepcionalment bé. A més, sabia que la resta de convidats eren un bon grapat de gent incòmoda a qui coneixia escassament, amb la qual cosa la meva funció social encara es potenciaria més. Fins i tot quan he tractat de no fer de xiclet, hi he acabat desistint, i he tret ubiquament un tema de conversa previ al gran tema de conversa només perquè sé que tothom es podrà defensar. M’importa tant la comoditat de la resta que m’entrego a la tasca sense ser-ne conscient. Surt de mi, com una mà negra que se’m fica a la boca i m’estira la llengua i articula paraules. Soc molt competent en termes de small talk, m’ho han dit sempre, la xerrameca sense importància, la conversa primigènia que envaeix les nostres interaccions quotidianes.

Aquestes converses són una qüestió de supervivència, la qüestió és que hi ha una sèrie de gent que assumeix activament aquesta tasca i una altra que viu a remolc. Els del primer grup, de vegades, acabem esgotats. Haig de dir que provinc d’una estirp experta en aquesta mena d’interaccions (encara recordo com s’ho feia la meva àvia per parlar del temps d’una manera nova i eficient amb cada veïna, i tota la informació que era capaç d’extreure’n; o la meva mare, implacable als ascensors). He après de les millors, soc producte d’elles, fet que m’enerva i consola igualment.

La xerrameca plaent, a més, no està ben vista pels Grans Conversadors, els qui se n’aprofiten vilment però després et miren amb complaença. Creuen que només saps parlar d’aquests temes només perquè ells no en saben. Sovint són homes privilegiats, els qui poden decidir ignorar els preliminars de l’oratòria. “Les converses trivials és el que ens uneix i el que ens protegeix dels nostres pensaments més obscurs”, diu el documentalista John Wilson, que aborda de forma lúcida i còmica la funció de la xerrameca en una ciutat com Nova York a How to make small talk. Diu que saber fer-ho bé és molt gratificant.

Llavors, per què fa tant de temps que defujo el meu talent? Per començar, no tenia clar que fos un talent. “Parlar de coses sense importància és un art que mai cal menysprear tan sols perquè a tu t’aterreix”, defensa Zadie Smith en el seu últim llibre, Contemplaciones (Salamandra, 2020), un recopilatori de breus textos escrits en pandèmia. La conversa pandèmica, per cert, ja és un subgènere propi de la small talk. La segona qüestió que recullo és que la conversa sense importància no ho és mai, en veritat. L’altre dia, en la típica xerrameca sobre el temps que tant exasperaria el menys dotat per a la conversa idiota, la fruitera em va dir: “Nena, quin fred, prefereixo treballar que estar a casa, aquí s’està calent”.