Macedònia polonesa

En un poema del seu llibre Epíleg a una tempesta (1998), el polonès Zbigniew Herbert rememora la seva participació al festival de poesia de Struga, a la vora del llac Ohrid, a Macedònia. Al poema, Herbert hi fa viatjar el seu alter ego, Don Cogito, en una dissertació irònica sobre la sentència hipocràtica Ars longa, vita brevis.

L’acte central del veterà festival no ha canviat gaire des de 1961, quan se’n va celebrar la primera edició, fins ara. Per això, quan m’hi van convidar el 2018 vaig poder viure en persona una escena com la que evoca Herbert: on vessa el llac i neix el riu Drin Negre, hi ha un pont al damunt del qual hi munten un sumptuós escenari; els espectadors ocupen les dues ribes del riu amb taules i cadires i es disposen a escoltar versos com qui va a un pícnic vespertí. És una cerimònia esplèndida i molt popular. I és, concretament, l’efecte d’una tan gran concurrència disposada a escoltar el que hom vulgui dir-los i en l’idioma que els ho vulgui dir, el que va inspirar la petita sàtira herbertiana, que narra com els poetes, eremites, es “revolcaven en l’abundància” i com, consegüentment (i, poèticament, en conseqüència), l’endemà al matí, tot un arsenal d’éssers i objectes foren pescats al riu.

Al festival de Struga, hi vaig coincidir amb un altre gran poeta polonès, Adam Zagajewski, savi d’ulls lúcids i sorneguers. Amb un parell de poetes macedonis, la poetessa lituana Indrè Valantinaitè i ell, vam fer una entranyable passejada en barqueta pel congost de Matka tot cantant cançons populars de les respectives terres natals. Zagajewski em va comentar que la meva manera de recitar facilitava molt la comprensió dels poemes, un elogi que em fa molta il·lusió deixar per escrit.

Aquesta il·lusió (medalleta improcedent) deu ser l’equivalent de les andròmines que pesquen al riu en el poema de Herbert l’endemà d’inflar l’orgull dels poetes de la lliga del Bon Mot: vint metres de cadena...

Tornem a Herbert: quan parla de la comunicació poètica, de la relació entre el poeta i el lector o l’oient, reclama que el compromís sigui com un acte de confiança mútua, d’una sinceritat que no vol pompes ni fums, que no vol medalletes o, si de cas, les vol jugades amb humor i camaraderia.

Herbert i Zagajewski eren col·legues. Al llibre Rovigo (1992), H. hi publicà un poema titulat Una postal d’Adam Zagajewski, on respon una missiva de Z., i li parla de la inutilitat dels “nostres conjurs”. Diu: “Aquells pocs que ens escolten mereixen la bellesa / però també la veritat / és a dir - l’espant”. I així, com acostuma a fer en els seus poemes, Herbert comença amb una broma i acaba parlant de la vida i de la mort.