Miscel·lània artística

Aquest any funest que hem deixat enrere no ha estat malament pel que fa a les exposicions, el que ha passat és que les mostres –com a tot el món i a causa de la pandèmia– s’han allargat molt. L’anomenada atonia de la vida artística barcelonina tindria més a veure, de fet, amb la falta de suport institucional, tant de la Generalitat com de l’Ajuntament i del Ministeri de Cultura del Govern central. Que una institució como la Fundació Miró –sens dubte, el millor pintor català de les avantguardes del segle XX– hagi hagut de demanar desesperadament ajuda és més que preocupant: per sort el mecenes Antoni Vilacasas va respondre amb un milió d’euros i finalment la Generalitat i l’Ajuntament hi han contribuït amb 850.000 euros i 500.000 euros, respectivament. La Fundació Tàpies, per la seva banda, està en una situació de penúria similar i encara sense director.

Però una bona notícia és que el Premi Ciutat de Barcelona s’ha convertit en 255 beques, de les quals 155 són per a ajudes a la creació. També l’Ajuntament ha decidit dedicar una partida pressupostària a comprar obres en galeries que seran destinades al Macba. El més important seria que aquestes ajudes no fossin circumstancials –per la situació creada per la pandèmia–, sinó una cosa habitual.

Al Macba vam poder veure l’excel·lent retrospectiva Takis i sobretot l’obra de l’artista conceptual Fina Miralles, una mostra encara oberta. Al Museu Picasso, ateses les circumstàncies de crisi econòmica, van decidir dinamitzar la col·lecció (ara mateix s'hi pot veure Picasso. Els quaderns) i fer petites mostres exquisides, com ho va ser Jamais, sobre un objecte de l’artista surrealista Óscar Domínguez. Tecla Sala va oferir una magnífica monogràfica d’Àngels Ribé. La Virreina va ser un dels centres amb més bona programació, de la qual destacaríem l’exposició de Daniela Ortiz, la de Daniel G. Andújar, la de Manolo Laguillo i la d’Helios Gómez, aquestes dues últimes encara visitables. I la Fundació Miró va mostrar Art sonor, igualment interessant. Però sobretot han estat algunes galeries les que han ofert bones exposicions i cal destacar les dedicades a les avantguardes històriques. Mayoral ens va captivar amb Zóbel-Chillida i ara amb José Guerrero, tots grans representants de l’abstracció de la postguerra a Espanya. Artur i Mónica Ramon es van traslladar a una magnífica nova seu i van alternar mobiliari i obra clàssica amb autors contemporanis (Piranesi-Humberto Rivas). I Marc Domènech va exposar Jaume Sans, un dels integrants del grup Logicofobista, de qui sempre es veien només quatre o cinc obres. Ara hi ha una exposició inoblidable, que es prolonga, dedicada a les obres de fusta de Moisès Villèlia. També molt poc exhibides, les va fer durant tota la seva vida, i en totes les seves etapes són excel·lents, des de les orgàniques dels anys cinquanta, que evoquen onades o ocells, o l’espectacular Muntatges del 1964, els personatges que semblen tòtems dels anys setanta, fins a la gran Sense títol del 1980, amb un insòlit cromatisme vermell i verd. Pel que fa a les fundacions, la Vilacasas va tenir una idea excel·lent: mostrar l’obra de l’escultor Ángel Ferrant al costat d’obres dels seus contemporanis i explicant la seva amistat amb el col·leccionista Xavier Vidal de Llobatera. La galeria A34 va fer un homenatge a la revista D’Ací i d’Allà amb obres de Gargallo, Miró, Picasso, però també de Frederic Amat o Ramiro Saus i documentació sobre l’amistat entre Paco Rebés, La Chunga i Joan Miró.

Hi ha un fenomen interessant en l’art contemporani a Barcelona: l’aparició de noves galeries i la presència de moltes d’elles a l’Hospitalet de Llobregat, on els espais industrials tenen lloguers més baixos que a Barcelona. A les ja existents a Barcelona com Joan Prats, Àngels, ADN, Senda o Projectes SD s’hi ha afegit Bombon Projects, dirigida per Bernat Daviu i Joana Rodà, que ara mateix mostren una col·lectiva amb obres de Richard Hamilton, Meret Oppenheim o Joseph Kosuth reunides en una caixa per l’artista William Copley. A l’Hospitalet conviuen la galeria Ana Mas, la galeria Et Hall, la galeria Alegría (que des de Madrid s’ha traslladat a Barcelona) i la Nogueras Blanchard. Això fa que quan un s'hi desplaça pugui veure diverses exposicions a la vegada, com abans passava amb el carrer Consell de Cent.

I encara, per acabar, un altre fenomen interessant: la contínua emergència de joves dones artistes, com Patricia Dauder, Núria Güell, Lúa Coderch, Teresa Solar, Blanca Casas Brullet, Julia Spínola o Mercedes Mangrané, fa pensar que la paritat ja està molt més a prop. Són bones, exposen i tant de bo rebin la mateixa atenció i èxit comercial que els seus col·legues. Tot i que l’art contemporani, ai!, es mereixeria més suport també en la premsa escrita.