Duchamp va parar a Lleida

La Caixa Verda conté les instruccions d'una obra fonamental per a l’inici de la modernitat, La xicota despullada pels seus solters o El Gran Vidre, de Marcel Duchamp (1915-1923). Per aquesta màquina del desig eròtic, entre pintura i escultura, que actualment es conserva al Museu de Filadèlfia, als EUA, Duchamp va crear el 1934 La Caixa Verda, un llibre d’artista amb 93 documents, una cosa així com fulls d'instruccions que contenen totes les claus per desentranyar l’enigma d’aquesta obra mestra. Ara una de les poques que queden en mans privades ha estat adquirida per la Fundació Vallpalou de Lleida, al costat d'altres peces destacades, que procedeixen de la col·lecció del cèlebre galerista italià Camillo d'Afflitto, propietari de la notable Galleria Vivita de Florència.

L’adquisició engloba també cinc gravats del Grand Verre, una edició numerada del Piston de Courant d’Air de Duchamp publicada per Arturo Schwarz el 1965 i una fotografia del nord-americà Man Ray, Cela vit (1923), que immortalitza un retrat del mateix Duchamp obra del mateix Man Ray. La fotografia té l’al·licient afegit de documentar una pintura desapareguda des de fa dècades, que va ser propietat d’un altre dels grans noms de tota aquella època daurada del surrealisme, André Breton. Tot aquest conjunt de peces, al costat d’altres, es pot veure a la seu de la Fundació Vallpalou fins al 27 de març, en el marc de l’exposició Màquines poètiques. Duchamp, Man Ray, Picabia.

No és fàcil trobar obres d’aquests artistes, tampoc als museus catalans; si la Fundació Vallpalou les ha aconseguit és gràcies al fitxatge de la doctora en Història de l’Art i crítica Pilar Parcerisas, nova directora artística de la fundació, experta en aquest període de l’art modern i assessora del fons d’Afflitto. “Hem confiat en Parcerisas per a la direcció d’exposicions i activitats i també per assessorar la col·lecció, perquè volem crear un nucli dur a partir de Duchamp, Man Ray i Picabia, artistes que obren noves perspectives en l’art del segle XX”, explica Teresa Vallpalou, artista i creadora de la fundació. “A més —afegeix—, no estan representats a les col·leccions privades catalanes i n'hi ha pocs o no n'hi ha a les col·leccions públiques. Són artistes amb un gran sentit de la ironia i molt divertits i poden ser la base d'una bona col·lecció, que continuarem portant a la pràctica en aquesta línia i més endavant veurem com crear cercles d’art d’avantguarda a partir d'aquest nucli”, diu Vallpalou. Ella mateixa ha fet ja un homenatge a Pistons de Courant d’Air de Duchamp: dues litografies, una de negra i una altra de color mini, aquell “no color” tan estimat per aquest artista que es va avançar a l’art conceptual, elevant l’objecte quotidià a la categoria d’art.

Teresa Vallpalou va crear la seva fundació el 2008 amb l’objectiu de catalogar i donar a conèixer la seva obra, així com fomentar el coneixement de l’art contemporani entre la ciutadania de les comarques lleidatanes. Tanmateix, va començar el seu nou rumb l’any passat amb una mostra entre art i teatre dedicada a l’escultor, decorador i director artístic de cinema barceloní Pep Duran, que va patir el confinament poc temps després d’haver-se inaugurat. “Encara no tenim un criteri establert respecte a incorporar obres d’artistes contemporanis o que han exposat a la fundació; encara és massa aviat per marcar ja una línia, tot just tenim un any de vida i bona part ha estat confinat”, explica Vallpalou. “Ara ens volem centrar a crear un fons de col·lecció potent. Aquesta és la primera incursió en el nucli de l’art d’avantguarda”, afegeix Parcerisas.

Història i actualitat

L’interès per les avantguardes històriques no impedeix que la Fundació Vallpalou participi activament en el territori amb iniciatives d’art contemporani. “Ens situem en un lloc intermedi entre la difusió de l’art emergent de La Panera i l’enfocament històric del Museu Morera. Volem enllaçar la història amb la contemporaneïtat”, contextualitza sobre l’oferta artística a Lleida Parcerisas, que fa un mes va celebrar un seminari sobre l'herència artística dels anys vuitanta i noranta, que van reunir molts dels protagonistes d’aquells anys plens d’energia i esperança. Al novembre també va engegar un programa d’art públic, que tindrà periodicitat bianual, amb unes pintures murals de l’artista Pere Bellès a les parets cegues de l’edifici que acull la fundació a l’avinguda de Tortosa.