Un crit d’alerta a Casa Almirall

La Bruna, la cambrera, està recolzada darrere la barra al costat de l'esvelta escultura, musa de l'Exposició del 1888, la filípica de Pere Pina, un dels dos socis de Casa Almirall, el bar més antic de Barcelona. És divendres. Un divendres d'aquesta interminable pandèmia que ha capgirat la vida d'aquest tresor situat a la cantonada entre Joaquim Costa i Ferlandina, forçat ara a tancar per la covid-19.

Más información

Una torre de Babel per a totes les butxaques

El que es compra a El Barato no surt car

El puny del Raval capaç d’atrapar llamps entre els dits

—Veig el futur malament. Els polítics no tenen sentit comú. Quin sentit comú hi ha en el fet que et continuïn cobrant impostos si no pots exercir i t'obliguen a tancar? —es pregunta el Pere.

Nascut a Mataró el 1954, El Pere és moltes coses: va estudiar disseny industrial, és cuiner, amant de l'art i, sobretot, és un romàntic que ha dedicat la seva vida a l'Almirall, el bar on es reunien els anarquistes durant la Guerra Civil i que ell va conèixer prenent vermut als setanta. Enamorats del local, quatre amics van pagar el traspàs a qui llavors n'era l'amo, Peret Piñol. Un any després, van quedar només dos socis, Pere Pina i Ramon Solé, que el van restaurar. I fins avui. Encara continuen en aquest bar, del qual tenen cura com d'un fill des del 1976.

“Aquest tipus de negocis familiars van desapareixent. De cada 100 euros, 43 se'n van en impostos”, lamenta el Pere mentre ataca un pintxo de truita. “No hi ha ningú que no visqui al dia. Si pots guanyar entre 3.000 o 4.000 euros després d'afrontar despeses, ja pots estar content. Pregunta-l'hi a qui vulguis”.

És migdia i no hi ha clients en aquest local nascut el 1860 i que porta per nom el cognom de la família que el va fundar. L'Almirall pràcticament no ha canviat en aquests 160 anys, mimetitzat al barri. Les mateixes taules, la mateixa barra, la mateixa musa, el mateix ampoller de pi vermell rus i que Pina creu que és la primera obra modernista coneguda. També hi és la mateixa sanefa de flors grogues i verdes que va recuperar Jesus Moix, el pare de Terenci Moix, veí i pintor, que tenia la divertida extravagància de portar la paleta de colors a la seva pròpia corbata de pics. Només són nous un cartell de la primera Exposició Universal i un altre del 1916 en el qual l'Ajuntament de París ret homenatge als mutilats en la Gran Guerra. La rebotiga sí que es va reformar com a bar i s'hi pot veure una litografia d'una llauna Campbell de Warhol.

“Veig el futur malament. Els polítics no trepitgen el carrer. No capten la realitat”

Condemnat ara a deixar en hibernació la seva vida nocturna —va haver-hi una època, amb les partides de burro, que no tancava mai—, l'Almirall primer es va reinventar obrint de divendres a diumenge, però les noves restriccions han forçat el seu tancament temporal. Els cinc treballadors del local estan en ERTO. La seva recaptació va caure un 70%, el mateix percentatge de facturació que dona el Govern belga als bars tancats: “Però aquí paguen ERTO amb la gent a casa quan podrien venir a netejar o a arreglar-los”. El seu consol és que entre el Govern central i la Generalitat ha rebut 3.500 euros d'ajuda. Per la nit de Cap d'Any no obren mai.

No nega que ha tingut por de contagiar-se i viu amb el pesar que la pandèmia li ha arrabassat un gran amic, farmacèutic i cuiner. El Pere es va passar el confinament a l'Almirall netejant-lo i desmuntant-lo de dalt a baix fins que a l'estiu se'n va anar a treballar de cuiner a l'hotel d'una amiga al Port de la Selva. “Aquí no feia res”, mussita. Aclaparat per aquesta ferotge crisi, acusa els polítics de no prendre decisions ni assumir la seva responsabilitat per no equivocar-se. “No trepitgen el carrer. No capten la realitat. No sé si la gent té petroli al rebedor. Ni com hem sobreviscut aquests mesos”.

“Han desaparegut a Barcelona joies de patrimoni, i encara en desapareixeran més”

Amant de la navegació, el Pere diu que l'Almirall és com un vaixell vell: quan acabes de reparar la proa s'ha de començar per la popa. “Gairebé és més fàcil cremar el vaixell i comprar-se'n un de fibra de vidre. Més ràpid i menys despesa”. Després d'invertir una fortuna a recuperar el bar, troba a faltar el suport institucional per protegir els establiments històrics i que el Parlament aprovi una llei que en preservi el contingut, com a França o a Itàlia. “Vaig proposar a l'Associació d'Establiments Emblemàtics vendre a col·leccionistes el patrimoni industrial per preservar-lo però es van posar les mans al cap. Han desaparegut i desapareixeran coses magnífiques i joies com la botiga Emporio”, avisa. I en un to sornguer afegeix que quan una institució vol donar una subvenció “sempre apareix un paio que no n'entén”. “Ens volien pagar", recorda, “el 50% si esgrafiàvem les sanefes que va pintar Moix”. Autèntics fins al moll de l'os, la van rebutjar: “Vam dir que no: mai no ho van estar”.