La fotografia càndida de Paul Strand

L’octubre passat, en plena desescalada i en un dels pocs descansos que ha permès la pandèmia des de març, la Fundació Mapfre va obrir el Barcelona KBr, un nou centre dedicat íntegrament a la imatge i a la fotografia, després d’haver-ne ajornat l'obertura des del juny per la situació sanitària. Va obrir als peus de la Torre Mapfre, al Port Olímpic, també en plena transformació, va deixar enrere l’edifici de la casa Garriga Nogués, llogat a la Fundació Godia, a l’Eixample, després de quatre anys.

Les armes per a aquesta aventura eren dos pesos pesants de la imatge: Bill Brandt i Paul Strand, una aposta segura que després de gairebé tres mesos d’haver obert ha rebut 32.000 persones, segons explica Nadia Arroyo, directora de l’àrea de cultura de la Fundació Mapfre: “Estem molt contents amb la recepció del públic en aquests tres mesos, malgrat la pandèmia”, explica.

“El panorama era complicat i ens preocupava deixar el centre, però el públic de la fotografia és bastant fidel. Ara hem de veure quantes d’aquestes persones ho han fet per la novetat i quantes continuaran visitant-nos”, afegeix la responsable de la fundació. “Per a una exposició de fotografia, 24.000 visites són una bona xifra”.

En aquest èxit hi tenen molt a veure les dues mostres escollides. La de Bill Brandt era la primera que se n’organitzava a Espanya, un artista influït per la psicoanàlisi i vinculat al surrealisme, fonamental per entendre el trànsit cap a la fotografia moderna i la societat britànica de meitat del segle XX. La segona exposició està dedicada a Paul Strand (1890-1976): 110 imatges de la col·lecció de Mapfre (formada per un total de 1.300 imatges), considerada la més gran d’aquest fotògraf –que va equiparar la fotografia a altres disciplines artístiques– que es conserva fora dels Estats Units.

“Fins ara Strand mai s’havia exposat així”, explica el responsable d’aquesta mostra, l’expert i comissari independent Juan Naranjo. “Està organitzada no per cronologia sinó per àmbits conceptuals que ajuden a entendre la seva manera de treballar, mirar i comprendre el món, que podem trobar reiteradament en els seus treballs i que il·lustra la seva connexió amb els moviments estètics i els corrents de pensament innovadors del segle XX”, assenyala.

Naranjo explica els orígens i la formació de Strand, proper a Alfred Stieglitz, i que la seva amistat amb Lewis Hine, Marcel Duchamp i Francis Picabia li va fer adoptar una fotografia més directa que jugava amb l’abstracció i el cubisme. Va fotografiar vianants passejant pel carrer, com Wall Street, New York, de 1915, un dels pilars fonamentals de la fotografia urbana del segle XX. El muntatge no ressalta fotografies ni períodes concrets, tot i que hi ha imatges icòniques de Strand”, comenta.

Va començar a explorar l’East Side de Nova York per fer fotos contemporànies de gent anònima sense avisar, així aconsegueix imatges molt naturals i properes, “allò que anomenem fotografia directa o càndida, utilitzant un dispositiu per no ser vist.” Entre les seves grans fotos hi ha la Dona cega, del 1916. Va ser una manera de retratar que es va mantenir al llarg del temps, com es pot veure també a Young boy, del 1951.

Després de sortir dels Estats Units, fugint de la caça de bruixes de McCarthy, el món rural i la cultura popular comencen a prendre protagonisme a l’obra de Strand a partir del 1950. A meitat d’aquella dècada es va establir a Orgeval, al sud de París, on va compaginar els seus viatges a Mèxic, Ghana, Egipte, Romania, el Marroc i Itàlia amb el seu jardí, al qual va dedicar moltes fotos. “L’equilibri entre forma i contingut, l’agudesa de la seva mirada i el seu compromís social són les característiques que més defineixen Strand”, conclou Naranjo.

Les dues mostren tanquen el 24 de gener. “Ja estan anunciades les del 2021: Claudia Andújar i daguerreotips, des del 18 de febrer, i Garry Winogrand i Nicholas Nixons, amb la seva famosa Germanes Brown, a partir del 28 de maig”, explica Arroyo.