Mor José Cadahía, l’empresari que va transformar Zeleste en Razzmatazz

Va ser com un meteorit que entra a l'atmosfera terrestre: ràpid, brillant i fugaç. José Cadahía, l'empresari que va gestionar Razzmatazz entre el 2000 i el 2008, va morir el 10 de desembre a Barcelona als 49 anys, tot i que la defunció no ha transcendit fins a dies després. Persona de caràcter discret als antípodes del glamur, el carisma i l'histrionisme d'altres companys de professió i amant de la música independent, la que va marcar els anys noranta com a indie, Cadahía, que havia estat un empresari de tintoreries que explotava a Espanya la cadena francesa 5A Sec, va refundar Zeleste rebatejant-la amb el nom de Razzmatazz (bullícia, enrenou) en honor dels seus admirats Pulp, autors d'una cançó amb aquest títol.

El pas d'espectador a empresari va tenir un ritme tan accelerat com la música de ball, i la seva empresa, en societat amb Dani Fadiella, va començar a expandir-se i fins i tot va arribar a crear un segell discogràfic, Sinnamon, l'epicentre del qual van ser, naturalment, les bandes indies. A més, Cadahía va començar a gestionar clubs com el recordat Mond Bar, al barri de Gràcia, i una programació estable en la no menys recordada sala Cibeles, sota el nom de Mond Club abans que aquell pintoresc edifici del carrer Còrsega fos derrocat per donar pas a un altre de molt més impersonal i aliè a les sessions i concerts que la històrica sala va acollir al llarg de la seva història.

Però no satisfet amb aquestes iniciatives, i ja llavors intuint amb encert que els únics peixos que sobreviuen en l'actual món dels negocis són els més grans, Cadahía va apostar fort pels festivals, i va crear a Barcelona el Summercase, que tenia com a pretensió competir de tu a tu amb el Sónar i més específicament amb un Primavera Sound que llavors encara no era gegantí i que va veure amb molt mals ulls que el seu competidor també se situés al Fòrum. A més, aquest festival va crear una rèplica hivernal amb el nom de Wintercase. Per mantenir la pugna amb els seus competidors, Cadahía es va llançar a contractar grans artistes, amb unes sumes que al final van resultar fatals. Va ser el cas de Radiohead, que van actuar al Fòrum presentant In Rainbows en una mena de festival centrat en la banda de Thom Yorke que es va anomenar Daydream (2008). Però aquesta cursa va resultar finalment una mena de fugida cap endavant, i els deutes van començar a acumular-se, i van acabar resultant fatals per a l'economia d'una empresa que, a més, va arribar a gestionar altres cites festivaleres, com el Creamfields a Andalusia.

Cadahía, declarat fan de la Velvet, Ride, Suede, Bowie, els Beatles de Revolver i del White album, i de Perry Blake, va acabar fent fallida i sortint d'escena amb destinació a Sao Paulo. La vida va seguir i, tal com ell va imaginar, els festivals van anar creixent i sent comprats per empreses cada vegada més gegantesques. Però aquesta vegada la visió, potser traïda per la passió i falta d'experiència, no va bastar per gestionar l'explotació de la música que el va ajudar a viure i el va acabar arruïnant.