Jordi Nadal, el deixeble del mestre

Fa pocs dies va morir als 91 anys Jordi Nadal Oller, l’últim deixeble directe de Jaume Vicens Vives que encara era viu i romania relativament actiu: aquest any ha publicat la seva darrera obra, fruit d’una extenuant recerca. Qui no ha estat professor d’universitat no pot saber la immensa sort, de debò impagable, que és trobar-se amb un gran mestre. Vicens ho va ser en grau summe i en tots els sentits. Jordi Nadal va ser el seu deixeble universitari més exemplar.

Vicens va néixer el 1910 i va morir el 1960: cinquanta anys de vida tan aprofitats que sembla impossible que pogués arribar a fer tant i que tot plegat resultés tan decisiu per a la historiografia espanyola i, en especial, per a la catalana. No el vaig arribar a conèixer personalment, però sembla ser que tenia una humanitat imparable. Josep Pla, en el seu “homenot” sobre Vicens, diu d’ell que no “entrava” en una reunió, sinó que hi “irrompia”. No cal dir res més: això volia dir que la seva presència repercutia en tot el grup, condicionava els termes de la discussió i es convertia en l’eix del debat. Transformava el conjunt amb el seu indubtable carisma. Aquell era Vicens, el mestre.

Josep Pla, en la seva ‘Homenot’, diu de Vicens Vives que ell no “entrava” en una reunió, sinó que hi “irrompia”

També va irrompre, i no simplement va entrar, en el món de la historiografia catalana. El 1935, amb només 25 anys, va afrontar amb valentia l’atac de Rovira i Virgili, que li retreia “no mostrar sensibilitat catalanesca” en mostrar-se “panegirista i vindicador” de Ferran el Catòlic, desviant-se així d’un dels mites intocables del nacionalisme català, que considerava aquest rei, i tots els seus antecessors de la dinastia Trastàmara, com els causants de la decadència del poder polític de Catalunya per les seves cessions a Castella. Vicens, amb una bona documentació de primera mà, va replicar amb vehemència a Rovira acusant-lo de no fer història sinó política, en concret política nacionalista. Així, retreu al seu contradictor que fes servir “el tòpic consciència nacional amb una freqüència que fa sospitar que creieu posseir l’exclusiva i sou l’únic amb atribucions per atorgar-la”. Amb aquesta disputa s’inicia un nou rumb en la historiografia catalana que només és interromput, malauradament, en aquests últims decennis d’una autonomia política dominada per la cultura nacionalista.

Vicens Vives va emprendre moltes tasques: investigador, professor, editor, divulgador, pedagog. Jo vaig tenir la sort d’estudiar geografia i història al batxillerat amb els seus llibres, sempre en col·laboració amb Enric Bagué o Santiago Sobrequés. Llibres d’una concisió i claredat admirables. A més, Vicens va començar a formar escola a la universitat. Els seus primers deixebles van ser Joan Mercader, Emili Giralt, Joan Reglà i Jordi Nadal. Aquest últim, el més jove i al final el més longeu, va ser qui millor es va adaptar als ensenyaments del mestre, es va especialitzar primer en demografia i immediatament després en història econòmica, i en tots dos camps va publicar llibres de referència, com és el cas de La población española (siglos XVI al XX) i El fracaso de la revolución industrial en España (1814-1913), basats en una tasca de recerca minuciosa, reflectida abans en un gran nombre de ponències i articles, tal com volia que s’escrigués història el seu mestre Vicens.

Nadal construïa les seves tesis sobre els fets històrics després d'investigar tots els documents al seu abast

Però, a més, Nadal va ser un extraordinari pedagog, un exigent professor que parlava amb claredat i contundència, un provocador nat que no es plegava a cap tòpic ni als corrents que estaven de moda, sinó que construïa les seves pròpies tesis sobre els fets històrics d'una manera rigorosa, després d’investigar tots els documents al seu abast, coneixent bé els problemes generals de l’època sobre la qual se centraven els seus estudis monogràfics. En aquest sentit, la seva dimensió acadèmica va ser l’eix bàsic de tota la seva vida, gairebé es pot dir que no li van importar altres qüestions, en això va ser un universitari estricte, modèlic.

Fa un parell d’anys vaig preguntar al seu fill Miquel com estava el seu pare, de salut naturalment, atesa la seva provecta edat. Em va dir que estava regular, como era natural, però que continuava entestat a viure perquè la seva il·lusió era acabar un llibre sobre l’empresa que va fabricar els automòbils Hispano-Suiza, aquella meravella de cotxes que als anys vint del segle passat rivalitzaven amb els Rolls Royce en luxe i qualitat. Era un projecte que feia anys que tenia entre mans i només faltava rematar-lo. En aquests darrers mesos s’ha publicat el llibre i Jordi Nadal, un referent per als historiadors acadèmics, un treballador infatigable, ha pogut descansar definitivament en pau.