Llum punxada

Un garbuix de cables elèctrics entortolligats al voltant d’un pal de fusta de pi: la llum punxada massivament en una ciutat ensenya més sobre aquesta al viatger que no pas un màster d’urbanisme o de sociologia urbana.

El frau econòmic i fiscal de la llum punxada és només una part del problema i potser no la principal, ja que, com acaba de passar la nit del 9 al 10 de desembre en una nau del carrer Guifré del barri badaloní del Gorg, la manipulació pot facilitar un incendi. La nau era un polvorí: dotzenes de persones en molt poc espai, entre fusta i cartrons i amb les coses que obtenien amb el seu tràfic paupèrrim, moltes de les quals eren inflamables. Fins a 200 persones, senegaleses majoritàriament, podien haver arribat a passar la nit a la nau. Quatre morts. Més de 20 ferits. L’anormalitat havia esdevingut habitual: la nau feia més de vuit anys que estava ocupada. L’actuació del Grup d’Estructures Col·lapsades (GREC), dels Bombers de la Generalitat, va ser modèlica i va combinar, impossible, l’ús d’experts de drons amb l’ajuda del Miqui, un border collie ensinistrat per localitzar persones. La unitat, exemplar, també és petita, pot treballar molt bé seqüencialment, però no simultàniament, si diverses catàstrofes es produeixen alhora. Com en qualsevol desastre –ho sabem bé amb la pandèmia, tot i que avui no n'escriuré­– els mals són més elevats si es concentren en el temps. Tenim bons sistemes de recursos humans per prevenir-los o reduir danys, però se saturen de seguida.

A més, el caos és viscós, tot s’hi enganxa. Molts dels supervivents de l’incendi es van esfumar, no és que desapareguessin, sinó que van sortir del mig. I d’altres es van negar a donar el nom quan els el preguntaven. De fet, la llum havia estat punxada perquè, quan fa alguns anys les autoritats els havien ofert la possibilitat d’una connexió, ningú s’havia atrevit a signar amb el seu nom i cognoms. Tampoc hi havia aigua corrent, els ocupants es proveïen com podien en una font propera instal·lada a aquest efecte.

Així hi va haver una cadena d’errors, però són nostres: aquesta pobra gent vivia on no hauria d’haver viscut mai des de feia molts anys. Tots ho sabíem, perquè tots els veiem cada dia, als nostres carrers, amb un carro de supermercat atapeït d’objectes de tota mena, principalment inútils per a nosaltres, però mitjà de vida per a ells, sempre invisibles fins que el foc ens ha abrasat la consciència. Saber-ho, ho sabíem. No ho ignoràvem: els ignoràvem.

No és una acusació, ni tan sols una denúncia. És la constatació d’una veritat antiga: els incendis impulsen debats sobre millores reguladores en matèria de seguretat, però no sempre amb èxit. Una llista d’incendis tràgics, algun dels quals va causar més de 500 morts, es pot veure a Historic Fires.

A Espanya, l’incendi del Teatro Novedades, a Madrid, el 1928, va matar 67 persones. Però moltes van morir en l’estampida que hi va haver quan es va declarar l’incendi. El meu pare, que vivia a Madrid en aquella època, explicava que alguna víctima havia estat apunyalada per l’esquena. N’hi ha hagut de pitjors després: l’incendi de la discoteca Alcalá 20, Madrid Arena, el 1983, va causar 82 morts. Sembla com si la seguretat trigués sempre un incendi de més per acabar d’arribar.

Alguns vells i esplèndids teatres de fusta han estat arrasats per les flames una vegada i una altra: el Liceu de Barcelona ha cremat dues vegades, una el 1861 i una altra el 1994. La Fenice de Venècia també s’ha cremat 1836 i el 1996.

Però els immigrants irregulars no acostumen a visitar els teatres d’òpera, el seu drama és més bàsic per vital: molts, com les víctimes de la nau del Gorg, són aquí, desencaixats, perquè són essencialment pobres. Tot i que les polítiques migratòries són, valgui el sarcasme, un tema candent, podem coincidir en un principi bàsic: els qui ja són aquí no han de dormir amuntegats en una nau industrial amb la llum punxada i sense aigua corrent.

A Barcelona, hi deu haver uns 70 assentaments similars al del Gorg, molts dels quals al Poblenou, i hi ha unes 400 persones que malviuen en aquestes instal·lacions. L’Oficina del Pla d’Assentaments Irregulars (OPAI), de l’Ajuntament de Barcelona, els té censats. Però altre cop és urgent una política metropolitana, ja que quan l’Ajuntament exerceix pressió a la ciutat, la gent es trasllada a la perifèria, com va passar a Badalona. Per a la Generalitat, és una qüestió majoritàriament municipal. No, les quatre administracions van reedificar el Liceu en cinc anys. Ara podrien aturar la misèria en tres. És el que cal fer.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic emèrit de Dret Civil a la UPF