Amnistia Internacional denuncia que en la primera onada es van vulnerar cinc drets humans a les residències

És un diagnòstic del desastre, una anàlisi de l'horror viscut a moltes residències de gent gran durant la primera onada de la pandèmia a Catalunya i a Madrid, dues de les comunitats més afectades per la covid la primavera passada. En un informe publicat aquest dijous, Amnistia Internacional constata que es van vulnerar cinc drets humans de les persones que vivien en aquestes institucions: el dret a la salut, a la vida i a la no discriminació de les persones grans, el dret a la vida privada i familiar, i el dret a tenir una mort digna.

En el document, Amnistia conclou que les mesures adoptades van ser ineficients, tardanes, no van servir per protegir un col·lectiu especialment vulnerable. Que va haver-hi descoordinació entre les autoritats. Que el personal no tenia protecció ni recursos i no hi havia proves diagnòstiques, per la qual cosa era impossible sectoritzar bé els centres per separar la gent gran contagiada dels qui no ho estaven, i els mateixos treballadors escampaven el virus. Que molts avis van morir sols. Que va ser inadequada l'administració de cures pal·liatives. Que se'ls va rebutjar als hospitals i no es va reforçar l'atenció sanitària als centres. Que van quedar, en definitiva, “abandonats a la seva sort”, una expressió que dona títol a l'informe.

Per això, i davant la “molt preocupant” situació actual, amb el virus actiu altre cop a molts centres, Amnistia fa una crida a Madrid i Catalunya perquè canviïn les disposicions discriminatòries que restringien la derivació de persones grans a l'hospital, ja que l'organisme assegura que la redacció d'aquestes mesures no s'ha modificat (encara que ara no estigui havent-hi problemes per traslladar els avis que ho necessitin). I insta el Govern espanyol a fer una investigació independent i a regular per llei el model residencial. Critica que no s'hagi reforçat prou el personal i que les visites segueixin sense estar garantides.

El treball es va desenvolupar entre el juliol i el novembre, i l'organització va entrevistar 97 persones, 40 de les quals eren familiars de residents. Se centra en el març i principis d'abril. Amnistia va analitzar la legislació i els protocols, les recomanacions internacionals, les dades disponibles i es va reunir amb autoritats d'àmbit estatal i autonòmic. Descriu com a “colpidora” la situació en les residències en aquestes dues comunitats. A Madrid, fins al 8 de març van morir 5.828 persones per covid o símptomes compatibles a les residències de serveis socials (també hi inclouen les de discapacitat), la qual cosa suposa el 43,5% del total de morts a la comunitat, segons l'informe. A Catalunya, fins al 15 de novembre van ser 7.045 morts, el 46,9% de les morts a l'autonomia. L'organització retreu que no existeixin dades consolidades sobre el nombre de morts i que ni tan sols es disposi d'una estadística fiable sobre la població que hi ha als geriàtrics, així com que no hi hagués un mecanisme de coordinació o supervisió de les mesures a les residències durant l'estat d'alarma.

Mesures d’austeritat

“Amnistia Internacional ha constatat com les mesures adoptades per les autoritats autonòmiques i centrals van arribar tard i van ser insuficients”, apunta l'informe, que també indica que quan es van prendre decisions “no les van acompanyar dels recursos suficients”. L'organització considera que “la situació de desemparament que van viure les persones grans” no es pot deslligar de “l'impacte de les mesures d'austeritat”. Del 2009 al 2018 el PIB va créixer un 8,6%, mentre que la despesa sanitària es va reduir un 11,21%, segons Amnistia. “Aquest procés d'afebliment del sistema sanitari explica en bona mesura per què s'ha arribat a aquesta situació de no derivació hospitalària de persones grans en les setmanes crítiques de la pandèmia”.

Aquest és un dels punts en els quals la investigació fa més èmfasi. “Hi va haver residents necessitats d'atenció mèdica a qui no se'ls va donar l'oportunitat d'un tractament de possible covid-19 o altres patologies, ni a la residència ni en un hospital”, s'apunta. “La decisió pràctica de no derivar es va aplicar en bloc, sense fer valoracions individualitzades”, afegeix el document, en el qual s'enumeren els protocols que a Madrid i a Catalunya van avalar aquestes restriccions. Es van considerar criteris com l'edat, el grau de discapacitat o l'estat de salut, sosté Amnistia. Testimonis de personal de residències, emergències i hospitals ho corroboren. “Va haver-hi vides que es podrien haver salvat, però no es va fer”, assenyala un metge d'un centre d'atenció primària català. “Una emergència sanitària no és excusa per no atendre adequadament la gent gran. Les residències no són aparcaments”, critica en un comunicat Esteban Beltrán, director d'Amnistia a Espanya.

Després de restringir els ingressos hospitalaris, les autoritats van anunciar el que es va anomenar “medicalització de les residències”, però la mesura no es va arribar a implantar: “A més de no ser materialment viable transformar una residència en un hospital, aquest increment de dotació de recursos (materials i personals) no es va arribar a dur a terme”. Jesús Izquierdo va morir al març als 88 anys en una residència de Catalunya amb símptomes de covid sense que ni un sol metge el visités en persona. Només va rebre atenció telefònica. La seva filla assegura que una infermera li va dir que “com que havien de prioritzar, [el metge que havia de desplaçar-se al centre] no el visitaria, ja que hi havia altres residents que estaven pitjor”. Però la falta d'atenció mèdica no només va afectar els qui van patir covid. Aquesta situació va produir, segons documenta l'organització, casos de “desnutrició, deshidratació i un ràpid deteriorament i impacte emocional en les persones grans”.

L'organització adverteix que “la majoria de les residències a Madrid i Catalunya no estaven ni estan adequadament dotades de personal ni d'equipament mèdic”. Els problemes es van agreujar llavors a mesura que els treballadors es van anar contagiant. A l'organització li consten residències amb més del 50% dels empleats de baixa. El document analitza, a més, “el tancament de facto” dut a terme “sense supervisió legal” dels avis “a les seves habitacions per llargs períodes”. Critica la prohibició absoluta de les visites, una cosa que sumada a la suspensió de les activitats del centre, va contribuir en el pitjor moment de la pandèmia “a la solitud dels residents, al seu ràpid deteriorament, a la vulneració del seu dret a una mort digna i a la falta de transparència sobre el que estava passant”.