El talent del vampir
L'objectiu de Serés a 'La casa de foc' és narrar i fer l’intent d’entendre les vides dels altres
Al seu llibre anterior, La pell de la frontera, una crònica sobre l’impacte ocasionat per la immigració al Baix Cinca i al Segrià, Francesc Serés (Saidí, 1972) descrivia la indigència, la pobresa, la incomunicació i el desarrelament d’una gent que “després de travessar cinc països ha saltat a l’Atlàntic en una barca per arribar fins a les Canàries i que ha anat de ciutat en ciutat fins a arribar a Lleida per acabar dormint al ras i treballar a la fruita”. Serés mirava com vivien, els preguntava per les seves circumstàncies i els escoltava amb la voluntat de construir una “petita història de les històries sense història”, convençut “que el món s’aturaria si deixéssim d’explicar històries”.
'La casa de foc'
Francesc Serés
Proa
588 pàgines
20,90 / @ 8,99 euros
Ara, a La casa de foc, segon premi Proa de novel·la, Serés canvia d’escenari —la vall del Ser, a Santa Pau, a la Garrotxa profunda—, però l’objectiu és semblant, veure “la part de veritat que hi ha sota la primera capa de la matèria”, “trobar la llum dins de les coses, els significats, la història”, narrar i fer l’intent d’entendre les vides dels altres. “Hi ha gent que se sap cançons, fórmules, imatges o dates. Jo recordo vides alienes”, es llegeix a La casa de foc, i les vides que es van desgranant al llarg d’aquesta novel·la (o potser d’aquesta no-crònica) són les dels habitants de Can Sol —en Jordi, el patriarca, la seva filla, la Consol, i la seva neta, la Mar—, la manera que tenen de relacionar-se amb els altres veïns de la vall i amb el narrador, un foraster força obsessionat amb si mateix, professor d’immigrants en un institut d’Olot, i que, amb el talent d’un vampir, s’entossudeix a perseguir i atrapar els secrets de cada un dels membres de la família.
En primera instància, La casa de foc és un document etnogràfic sobre les formes de la vida rural en una època globalitzada, sobre les estratègies de supervivència en un moment de crisi econòmica, sobre les expectatives del futur i el pas del passat. Amb aquesta matèria, Serés munta una coreografia espectacular amb l’èpica dels aldeans de tota la vida (que desbrossen els prats, tallen llenya, dominen el curs del riu o arreglen els desperfectes d’una tempesta), amb la capacitat d’adaptació al medi dels neorurals (hi ha una advocada que s’ha convertit en modista), amb els traficants que es guanyen la vida gràcies a les plantacions clandestines de marihuana, tot emmarcat dins d’un paisatge selvàtic i descrit com un món interior ple de signes desconeguts i de jeroglífics que cal descodificar, com si Serés digués que escriure és interpretar el que ja està escrit i és il·legible, que és el que comença a fer el narrador una vegada accepta donar classes particulars a la neta preadolescent del patriarca de Can Sol.
A partir d’aleshores és quan el narrador sucumbeix a l’afany de saber i s’enfronta als fets emboirats que envolten les tres generacions d’aquesta família marcada per un fet tràgic que els ha modificat la seva manera d’estar en el món i de relacionar-se entre ells mateixos i amb la comunitat, i que no acaba d’il·luminar-se mai del tot a pesar de les diverses versions que es narren al llarg del relat. Amb vehemència, el narrador de La casa de foc mira, pregunta i escolta —actua de la mateixa manera que el patriarca de Can Sol, un saurí que recorre les valls a la recerca de les vetes d’aigua ocultes sota la terra—, però no pot arribar mai a l’origen de la deu que rega d’històries la geografia de la zona i s’ha de conformar a submergir-se en el riu que li passa pel costat.
“Tot plegat em sembla indesxifrable, ho puc contar, però no sé si ho puc explicar. De vegades parlo, però no sé si enraono i no sé si ho acabo entenent, però m’és igual, la trama m’és igual”, diu el narrador. La casa de foc és una reflexió sobre el què i el com d’explicar històries, la voluntat de constatar de la manera més aproximada la realitat del present. El lector, però, a vegades té la sensació d’encarar-se a unes pàgines massa rutinàries i repetitives (en especial, les converses infinites de la tercera part), a vegades lamenta que el narrador no s’estalviï el perill del sermó d’última hora —que el sentiment moral enverini el text—, i espera i busca sempre alguna cosa que no acaba d’arribar mai, com si Serés no hagués pensat amb prou ordre, és a dir narrativament, aquest sentit d’imminència.
