Raimon: “Hi ha una part de la societat que encara plora la dictadura”

L'home que hi ha a l'altra banda del telèfon va publicar fa 40 anys un diari del qual ara el periodista li rellegeix aquest paràgraf: “(…) deixar les coses per a un altre moment, però quin altre moment, si ja tinc 40 anys? (…) L'atzar de fer anys, quan el calendari s'acaba i obliga a fer balanç del que soc, del que faig i del que no faig. Està ja tot a punt per començar a gravar totes les cançons que he fet fins ara. El gener del 1981 serà el mes”. És Raimon Pelegero (Xàtiva, 1940) i la seva primera cançó, Al vent (1963), li va marcar la vida, successivament, d'aire, compromís i poesia. Aquest 2 de desembre fa 80 anys. Es va retirar el 2017 i si fos per ell no alçaria la veu ni per cantar tot sol. Però accedeix a conversar amb EL PAÍS, i ho fa per telèfon des de la casa on viu des de fa dècades a Barcelona, amb l'Analissa, l'amor de la seva vida.

Pregunta. És curiós recordar com va celebrar un la meitat dels anys que té ara.

Resposta. M'he quedat parat! Començava llavors a refer tot el que havia fet. Les cases de discos deien: “La idea d'ajuntar tota la música és molt suggeridora, però comercialment inviable”. I tot això que volia fer ens ho pagàvem nosaltres [l'Analissa i ell mateix].

P. Deia: “He arribat als 40 anys amb la sensació que m'han estafat”.

R. No vam poder fer coses que ens resultaven importants en certs moments, i després és complicat recuperar allò que t'han robat… Per començar, em van robar, concretament, la llibertat. El sentit de la vida. Ho van convertir tot en sospitós, la tirania és una negació de la llibertat, de la diversitat dels homes, dels drets de la gent. Tot això se'n va anar a fer punyetes, evidentment.

P. A la mateixa pàgina diu: “Barcelona em fa enyorar la llum de Xàtiva, neta i suau a l'hivern, enlluernadora i densa a l'estiu. Massa dies són grisos a Barcelona, on, després de viure tants anys, gairebé no tinc amics...”

R. Sí, és una sensació amarga, la que hi havia en aquell moment, quan se sortia de la dictadura. Tinc tres o quatre amics que sempre hi són, coneguts que t'estimen. Amics com els que tenia a Xàtiva o a València aquí eren comptats. Tres com a molt. És veritat. I, per descomptat, recordo el clima de Xàtiva, la imaginació infantil m'hi porta.

P. El 1968, a Madrid, vostè va fer un concert enmig d'un clima que semblava recuperar el sol per a Espanya…

R. Va ser important a la meva vida, a la nostra vida. Ho vaig cantar en una cançó posterior: “Per unes quantes hores ens vam sentir lliures”. I qui ha sentit la llibertat té més forces per viure. Va ser una illa impensable. Pel món passaven coses, a França, a Txecoslovàquia, als Estats Units, a Mèxic… Semblava que es farien moltes coses que després no es van fer, però aquell moment de llibertat per a mi ha quedat com un impacte inoblidable.

P. Però després va anar a Madrid, el febrer del 1976, mort Franco, i per a vostè és com un gerro d'aigua freda…

R. Vaig venir a un recital i em van esbroncar per cantar en català i per cantar, simplement… Llavors vaig dir que Franco durava. I estic encara convençut que hi ha un franquisme latent; ho veus en com es comporta l'oposició a l'actual Parlament. Et quedes sorprès d'aquests rampells de franquisme el 2020. És una part de la societat que plora la dictadura, entre els quals hi ha també nois joves.

P. Com ha viscut aquesta llarga transició a Catalunya?

R. Com tanta gent… D'una banda, resulta una exageració enorme les penes que imposen als independentistes; i per part dels independentistes hi ha un cúmul d'errors. Però que no justifiquen aquestes penes. Aquest home [García Juliá] que va matar els advocats d'Atocha ve del seu retir a l'estranger i aquí el deixen anar de seguida. Clama al cel la diferència de tracte que se'ls dona a uns i als altres. Jo penso aquestes coses, i no soc independentista. Tinc entès que el delicte de sedició només existeix aquí com a delicte, i ho dic per explicar la meva estranyesa respecte a coses que passen i que s'haurien de reformar.

P. El 2017, abans dels successos d'octubre, va dir que una solució confederal seria intel·ligent.

R. Jo crec que sí. Més aviat o més tard donaria la possibilitat que en aquest país no es perdi més el temps amb aquestes coses. I no només el temps: tot el que suposa aquesta pèrdua d'energia i de benestar.

P. En plena democràcia, ETA va matar Miguel Ángel Blanco, el 2002, i vostè va anar a cantar a Madrid en contra de l'assassinat. I va haver de tornar a sentir les esbroncades.

R. Seré sincer: hi vaig anar perquè estic en contra que es mati la gent, i sobretot en contra que es mati sense que hi hagi cap tipus de defensa. Va haver-hi amics cantants a qui se'ls va convidar i no hi van voler anar. Allò estava organitzat per forces polítiques de l'Estat. Jo vaig dir que sí. Una cosa és la lluita contra la dictadura i una altra cosa era aquesta violència, l'ultimàtum, l'assassinat. Jo hi vaig anar, i em van xiular, perquè hi havia un públic que estava només en contra d'ETA, no estava en contra d'altres coses. I em van xiular. És així.

P. Com li va sonar aquesta xiulada?

R. Doncs, la veritat, vaig sentir una cosa ambígua. Al principi em va sorprendre, però després vaig pensar que tenia raó en haver-hi anat, ja que així va poder veure's quina mena de gent era la que havia organitzat aquesta cosa.

P. La data clau d'aquest aniversari, naturalment, és quan la seva mare el va parir, el 2 de desembre del 1940. “De mare profunda”, com diu Manuel Vicent, i de pare anarquista…

R. Sí, ella era socialista, com el meu avi. I el meu pare era de la CNT… Tinc el caràcter del meu pare. Ell tenia 47 anys quan va esclatar la guerra, i no va anar al front. Van voler que fos el president de la CNT/UGT… Hauria acceptat si li deixaven signar només les actes amb les quals estigués d'acord. Aquest caràcter jo també el tinc: si m'accepten tal com soc, d'acord, i si no no passa absolutament res. De la meva mare tinc un cert sentit de l'humor i també de l'afecte que es mereixen algunes persones. Vam estar en família pocs anys, el meu pare va morir quan jo tenia 19 anys, però ell ja havia estat uns anys a València, així que ella va viure sola a Xàtiva, al carrer Blanc…, el carrer, l'amistat. Això se't queda a dins i d'aquí venen les cançons. Fins a mitjans seixanta al meu carrer hi havia delators. Un home va ser afusellat a Paterna. El meu pare va anar a la presó. Es parlava dels delators, però nosaltres jugàvem amb els seus fills. Era la infantesa.

Oposicions truncades

P. El 1963 va venir Al vent…

R. L'anava cantant… Fins i tot la va cantar Camilo Sesto, perquè li agradava a la seva mare! Si l'hagués fet millor no hauria entrat amb la facilitat amb què va arribar a la gent… Eren, em diu algú que en sap, “cançons innocents”. De vegades és innocent la protesta. Vaig començar a tocar la guitarra. Era molt útil per lligar! I aquesta cançó em va sortir en la meva pròpia llengua. Els nois dubtaven que fos meva. D'aquí van néixer Al vent i les altres cançons del primer disc. Volia fer oposicions, però es va creuar Al vent i s'ho va emportar tot.

P. Manuel Vicent, el seu gran exegeta, diu que les seves cançons clau són també Veles e vents, He mirat aquesta terra i Inici de cant en el temple.

R. He mirat aquesta terra és un poema magnífic de Salvador Espriu, fet amb un mestratge poètic enorme… El 1966 li vaig cantar Veles e vents, en un sopar, i em va donar l'enhorabona en nom d'Ausiàs March. Això em va commoure. El 1981 vaig posar música a He mirat aquesta terra… Ell tenia un humor com de sàtira de Valle-Inclán, humor i mala bava al mateix temps. El llegeixo el 1962 i va ser fonamental en l'aprenentatge de l'ús de la llengua…

P. Jo vinc d'un silenci (1975) és de les seves preferides…

R. La vaig estrenar quan Franco estava moribund. Parlo aquí de la societat de la qual provinc i de com volia que fossin les coses i de com em marca aquesta lluita constant. Si te'n dic una altra hauria de ser Com un puny. Crec que és una cançó molt bonica. Neix dels primers anys d'estar casat amb l'Analissa. Ella se n'anava a Itàlia i no hi estava gaire temps, però per a mi era com si se n'hagués anat tota la vida. I d'aquesta ràbia d'estar sol neix la cançó. De tenir el cor en un puny. És una cançó d'absència de qui vol presència. Ah, i una altra cançó és Diguem no. Van detenir uns companys d'universitat, per propaganda subversiva. Jo acabava de llegir Voltaire i Camus, i de L'home rebel (“Què és un home rebel? Un home rebel és un home que diu no”) va néixer Diguem no.

P. Després uns i altres han fet servir Diguem no.

R. Si la cantessin sencera només podrien usar-la en una sola direcció.

P. Quan es va retirar, el maig del 2017, li van preguntar si ja sentia nostàlgia de Raimon. Va dir “Encara no”.

R. I ara tampoc! No tinc temps, per la pandèmia, com tots, encara que nosaltres som a primera fila. Tots els pensaments es queden una mica en un segon pla. Enyorar, enyorar, encara no enyoro res.