La violència quotidiana del món de Joyce Carol Oates obté el premi Carvalho

“El món actual està tan impregnat de misteri i crim que necessita de debò una literatura que exposi les maquinacions del mal perquè es pugui aconseguir la justícia, l'idealisme paradoxal del noir, que il·lumina i alhora explora sense por la foscor a través de personatges ficticis amb els quals podem identificar-nos i empatitzar”. Així veu i justifica la vigència del gènere negre i així ho reflecteix en la seva inclassificable obra l'escriptora nord-americana Joyce Carol Oates, paraules amb les quals ha agraït el XVI premi Pepe Carvalho que atorga l'Ajuntament de Barcelona en el marc del festival literari BCNegra. Si la pandèmia ho permet, rebrà el guardó durant la cita negrocriminal, prevista del 21 al 31 de gener.

Una particular barreja d'elements gòtics, realisme psicològic, violència que salta de seguida que es grata amb l'ungla l'ànima humana, esquitxada per la novel·la política i un escenari habitual de baixos fons, tot sempre molt proper a la vida real i quotidiana, impregnen l'extensa producció d'Oates (Lockport, Nova York, 82 anys), que, tot i que no es pot definir com a novel·la negra pura, sí que tenyeix la seva obra. Una línia del gènere que el premi Carvalho va començar a reconèixer ara fa dues edicions, atorgant-lo a l'argentina Claudia Piñeiro.

Amb aquesta filosofia, l'acta del jurat destaca “el tractament personal que fa Oates, des de diferents òptiques, del fenomen de la violència i la seva transcendència psicològica i social, la seva personal immersió en el gènere per expandir-lo i obrir-lo al temps contemporani, l'exposició i mirada del violent i la víctima, la idea de culpa i redempció, la venjança, l'oblit i, potser, el perdó”.

Oates és un dels grans noms de la narrativa nord-americana contemporània, com han subratllat guardons de prestigi, com el National Book Award, el PEN/Malamud Award o el Prix Fémina Étranger. El 2011 va rebre la National Humanities Medal, el màxim guardó civil del Govern nord-americà en l'àmbit de les humanitats. Amb una obra molt extensa —que abasta mig centenar de novel·les, prop de 400 relats, una quinzena d'assajos i una dotzena de poemaris, a més d'obres teatrals—, aquesta rigorosa professora d'escriptura de la Universitat de Princeton va començar a publicar-se a Espanya a finals dels setanta, tot i que de manera esporàdica i dispersa entre molts segells.

La presència més sistemàtica a les llibreries espanyoles de l'autora de Qué fue de los Mulvaney arriba a partir del 2008, amb la publicació de La hija del sepulturero, inspirada parcialment en la vida de la seva àvia i on una dona veu com li canvia la vida familiar en descobrir que el seu marit presumptament ha comès un parell de crims. La transcendència psicològica i social de la violència latent de la societat, pastada moltes vegades amb un humor negre, funciona com a cordó umbilical de textos tan diferents com Infiel, Memorias de una viuda (sobre la inopinada mort del seu marit), Blonde (qualificada com la seva gran novel·la, sobre la vida de Marilyn Monroe, finalista del Pulitzer i que s'acaba d'adaptar al cinema), Carthage (que retrata l'ambient hostil que es troba en tornar a casa un veterà de la guerra de l'Iraq) o Rey de picas (on un escriptor d'èxit de novel·la negra amaga els seus instints més foscos). Un libro de mártires americanos, Riesgos de los viajes en el tiempo i Persecución són les últimes obres d'Oates publicades a Espanya.

Alfaguara publicarà al gener, coincidint amb la seva suposada visita a Barcelona, Delatora, en què una jove recorda la seva vida després que, amb 12 anys, oferís el seu testimoni sobre l'assassinat racista d'un nen afroamericà per part dels seus germans grans i l'apartessin de la seva família. Una ressenya que va aparèixer a The New York Times sobre la llarga producció de l'autora assegurava: “La violència del món d'Oates és excessiva perquè s'assembla molt a la nostra”. Potser no hi ha més bon resum.