Esquerra, l’eterna frontissa

Entre els vells costums que s’han perdut a Catalunya els darrers 10 anys en figura un que abans era molt apreciat, el d’ordenar els resultats dels sondejos electorals a partir de l’eix dreta-esquerra. Es donava un cop d’ull al semicercle amb els formatgets de colors de mida proporcional a la previsió per a cada partit i de seguida es captava si els que superaven la meitat eren els de la dreta o els de l’esquerra. Ara no és així, ara els gràfics es fan sobre l’eix independentista-no independentista. Allò d’abans sembla que ja no compti.

No és així, és evident. L’altre eix continua sent important. En el sondeig d’octubre del CEO sobre intenció de vot, el que salta a la vista és una majoria independentista formada per tres partits, (ERC, JxCat i la CUP). Amb la suma de tots tres s’obté una forquilla de 72 a 75 escons, superior a la majoria absoluta, que és de 68. Continuïtat assegurada, doncs. Però si les dades del sondeig s’ordenen com es feia abans de la pujada de la febre independentista, és a dir, en l’eix esquerra-dreta, el que el sondeig indica és una clara inclinació de l’electorat cap a l’esquerra. La suma de les quatre forces polítiques que es reclamen d’esquerra (ERC, PSC, Comuns i la CUP) mostra una forquilla de 73 a 77 escons. Això és el que, d’altra banda, han estat indicant altres sondejos des de fa més d’un any.

Si les dades del sondeig s’ordenen com es feia abans de la pujada de la febre independentista, és a dir, en l’eix esquerra-dreta, hi ha una clara inclinació de l’electorat cap a l’esquerra

No és fàcil imaginar com podria forjar-se una majoria parlamentària formada per aquestes esquerres. Una majoria que inclogués els socialistes i la CUP, per exemple, sembla impossible, ja que es tracta de la mateixa CUP que al Congrés dels Diputats desqualifica un dia sí i l’altre també el Govern de coalició del PSOE i Podem presidit per Pedro Sánchez i la fràgil majoria multipartidista que el va investir. La dificultat creix si a aquestes dues forces cal sumar-hi ERC i els Comuns d’Ada Colau, els dos partits que el 2019 van ser incapaços de negociar una majoria a l’Ajuntament de Barcelona.

La perspectiva que les eleccions del 14 de febrer facin aflorar un Parlament amb dues possibles majories diferents és el que provoca el nerviosisme que s’ha apoderat de Junts per Catalunya. Esquerra Republicana es perfila com a decisiva per inclinar la balança postelectoral cap una o altra opció a l’hora de formar el nou govern. Serà amb majoria independentista o amb majoria d’esquerres. Totes dues a la vegada no ho poden ser. Si les matemàtiques electorals són les que apunten els sondejos, Oriol Junqueras i els seus tindran la clau de dos possibles governs i hauran de decidir quina porta obren.

No seria la primera vegada que això passa. Una situació d’aquest tipus ja es va viure el 2003, quan les eleccions al Parlament van donar la possibilitat de formar una majoria d’esquerres amb 72 escons, composta per PSC, ERC i ICV, i una altra de nacionalista, amb 69 escons, formada per CiU i ERC. La clau, que llavors estava en mans de Josep-Lluís Carod-Rovira, va obrir la porta al Govern de Pasqual Maragall. És la mateixa clau que ara sembla que està a punt de caure a les mans d’Oriol Junqueras.

Però aquest no és l’únic antecedent històric d’ERC com a partit frontissa. Les eleccions al Parlament del 1980, les primeres després de la dictadura, van donar també una possible majoria d’esquerres, integrada pel PSC, el PSUC i ERC, i una altra de centredreta, amb CiU, UCD i ERC. Dirigits per Heribert Barrera, els republicans van escollir llavors sumar-se a la majoria de dretes. Així van començar els 23 anys de pujolisme.

Aquí tothom sap sumar i restar, però del que ningú pot estar segur és de saber què decidirà Esquerra Republicana quan tingui la clau del Govern a la mà

Per si tot plegat fos poc, Esquerra, l’eterna frontissa, és també el partit que el juny del 2019 va fer caure el primer Govern de Pedro Sánchez, a qui havia donat suport en la moció de censura contra el conservador Mariano Rajoy, després de negar-li els vots al Congrés per aprovar els Pressupostos Generals d’Espanya. Però és el mateix partit que poc després, el desembre d’aquell mateix any, va donar suport per segon cop a la investidura de Sánchez, aquesta vegada en aliança amb Podem.

El nerviosisme de Junts per Catalunya s’estén entre els socialistes i els Comuns, perquè aquí tothom sap sumar i restar, però del que ningú pot estar segur és de saber què decidirà Esquerra Republicana quan tingui la clau del Govern a la mà. Junqueras va escriure fa uns mesos: “Continuarem, per tant, amb la política d’aliances dels últims anys” (Tornarem a vèncer, pàgina 69). És a dir, la mateixa que s’ha passat tota la legislatura de picabaralla en picabaralla.