Marc Ribas fa cuinar amb presses

El cuiner Marc Ribas s’ha mostrat particularment solvent en l’administració de programes d’entreteniment que han tingut un rerefons culinari, però que podrien ser de qualsevol cosa. Per aquesta raó no acaba d’entendre’s que el seu paper al nou programa, Pop up xef, sigui l’explicació de la mecànica i l’arbitratge de temps i es deixi el relat i comentari, suposadament jovial, a una veu femenina en off amb una particular passió per conjugar el verb fotre. Ribas no fa de xef.

El concurs té una mecànica en què s’ha de lluitar contra el temps. Dos cuiners arriben a un poble amb els ulls embenats. No saben on són fins que baixen del cotxe. Els rep Ribas a la seva food truck, que és on hauran de cuinar. Aleshores han de triar un ajudant en un minut entre tres persones desconegudes i sense poder preguntar-los l’ofici. Un cop format l’equip, tenen 60 minuts per investigar entre el veïnat quines són les característiques i els ingredients dels plats locals, 30 minuts per comprar i 70 per preparar el plat que han rumiat. N’han de fer una vintena de racions i s’han de poder menjar amb els dits, no hi ha coberts (animeta food truck?). El jurat és de quatre persones, no tots de l’ofici, i Ribas, si es presenta el cas, desempata. El jurat ha de valorar el concepte (si reflecteix la cuina del lloc) i l’elaboració. Al programa inaugural, al jurat hi havia una sommelier malgrat que el vi, llevat que sigui de condiment, no hi té cap paper. En té més la cervesa patrocinadora. És un programa de cuiners, no de comensals.

El punt més discutible de les condicions del concurs són les presses. Demanar que es cuini un plat en un tres i no res té sentit a Mood Z perquè no exigiràs a un estudiant d’Erasmus a Brussel·les que et prepari un jambonneau moutarde a l’ancienne. Farà patates bullides amb maionesa. Però, un detall, la Gessamí Caramés, gran troballa que substitueix Ribas a Cuines, l’altre dia va fer una escudella de bacallà que demana tenir tota la nit dessalant el peix, deixar reposar el fumet una hora, guardar dotze hores les mongetes de Sant Pau a la nevera i, un cop fet el plat, recomanava esperar sis hores a menjar-se’l perquè així guanya sabor. Tot això sense comptar el temps d’elaboració. I ara arriba el Ribas amb presses. Com Masterchef. Sent com és un programa de muntatge, es podrien permetre donar temps més raonables encara que això minori la tensió dels concursants. O potser ho fan per això, per contemplar l’espectacle de l’agitació, del neguit.

Com és habitual als concursos de TV3, els premis són esquifits. Tres mil euros, però per cada minut que passi dels 70 preparant el plat... se li descompten 100 euros. Pels comentaris en off mentre es feia la prova ja es va veure que el cuiner concursant anava pel mal camí (“Això del pollastre autòcton s’ho ha inventat”, “Veus, els altres van directes al mercat per guanyar temps”). El jurat va escollir la noia concursant per un marge de 25 dècimes.

Pop up xef, després de Joc de cartes, vol seguir aprofitant-se de l’èxit dels concursos de cuina. Per això s’hi ha d’assemblar, però no del tot per poder dir que és diferent. A les promocions el van emparentar amb El foraster. D’ací, per exemple, el recorregut pel poble indagant sobre els menjars tradicionals de la localitat, que podria ser interessant, però, aquest és el mal, també ha de passar de pressa perquè tot al programa va molt de pressa. I, al final, veus una gent que es fa un tip de córrer pel poble (també es veu com fan córrer l’equip que els grava, un simpàtic homenatge als tècnics), dues parelles que s’afanyen amb les cassoles, però difícilment veus què fan a la cuina. A Joc de cartes, l’espectador, que no podia fiar-se d’unes votacions on sempre hi havia una o més estratègies egoistes... acabava desitjant que guanyés qui semblava més bona persona. I es tafanejava a quatre restaurants. A Pop up xef, el dia inaugural, no es va veure quin pot ser l’ham per a l’audiència. Potser és tan senzill, en contra dels seus enunciats, com passar l’estona.