Catalanisme contra independentisme

A manca de tres mesos per a les eleccions catalanes el marc discursiu en què es disputaran ja està plantejat. Els electors dilucidaran en quin front confien per gestionar la Catalunya postpandèmica: catalanista o independentista. Un esquema allunyat al de 2017 on s’escollia entre avalar el referèndum il·legal i la proclamació d’octubre i el legitimisme del deposat president de la Generalitat, Carles Puigdemont, o defensar amb diferent gradació la permanència a Espanya. La disjuntiva va afavorir els extrems: el verkami de JuntsxCat —si ens votes, Puigdemont torna— i Ciutadans, l’opció que més bé representava en el terreny emocional el rebuig a l’aventurisme independentista.

En aquests tres anys l’independentisme s’ha fragmentat i ha perdut el mapa. Els seus teixidors de relats han estat incapaços de traçar una sortida del laberint. L’opció més simple hagués passat per una autoesmena i desfer part del camí, tot i que aquesta implicava retirar una generació de polítics que no hi està disposada. En l’àmbit teòric Enric Marín i Joan M. Tresserras són els que han anat més lluny plantejant una cartografia a Obertura republicana (2019).

L’independentisme ha perdut el mapa. Els seus ordidors de relats han sigut incapaços de sortir del laberint

En l’àmbit pràctic, el flanc esquerrà d’ERC ha assajat un exercici de funambulisme polític: conjugar l’esmena sense plantejar-la com a tal, mantenint la direcció. Aquesta opció passava per una aliança amb els comuns, per ara impossible després del fracàs del pacte Maragall-Colau a Barcelona i per la reticència d’un sector del partit —molt menys de l’electorat— reticent a acords amb formacions no independentistes (ERC-Comuns, el front impossible, 2020.08.15). D’aquí l’aposta d’ERC per renovar l’actual matrimoni malavingut, amb l’esperança de pilotar-lo des de la presidència.

Al costat de la desorientació independentista, la pandèmia ha obert un escenari nou que sembla situar la gestió socioeconòmica al mateix nivell que la resolució del conflicte polític. El PSC, esperant recuperar votants atemorits el 2017 que van buscar empara en Cs, s’erigeix com l’eix de l’alternativa catalanista amb els comuns a un extrem i la Lliga Democràtica, Lliures, Convergents i Units per Avançar a l’altre.

Aquest centredreta —amb vincles personals amb l’entorn socialista— pretén captar el vot dels mítics 300.000 votants moderats suposadament orfes de partit. Per això s’ha estudiat una cosa semblant a una llista única del catalanisme, amb figures o amb una coalició electoral que permeti a aquestes formacions entrar al Parlament.

No obstant això, la necessitat d’orquestrar una candidatura al costat de PSC transmet una imatge de poca confiança amb l’abast del propi projecte; genera dubtes als orfes errants sobre quin marge quedarà per plantejar polítiques conservadores; i allunya el socialisme del centreesquerra.

El front catalanista confia així mateix en què els moderats PDeCAT i PNC esgarrapin vots a JuntsxCat i debilitin el segment més intransigent de l’independentisme. El seu ganxo electoral és una incògnita. Sense un posicionament diàfan l’independentista convers dubtarà si es farà servir el seu vot per ungir un catalanista, el que condicionarà la seva decisió.

El front catalanista té disparitat de soluciones —entre les quals el federalisme— que no aterren

D’acord amb les enquestes s’assumeix que la gestió de la pandèmia pesarà a l’hora de votar. Ho farà, però l’avantatge del front catalanista en aquest àmbit —a causa de la participació de PSC i comuns en el govern d’Espanya— és limitada. Per l’elector discernir entre governances quan al març el virus no entenia de territoris i mig any després sí que ho fa, no serà fàcil.

Sense poder jugar aquesta opció a fons, l’encaix de Catalunya a Espanya (reconeixement i qüestió pecuniària) continuarà en primer pla. En aquest terreny l’independentisme té un avantatge: el seu horitzó és clar encara que no sàpiga com arribar-hi. Per contra el front catalanista té disparitat de solucions —entre elles el federalisme— que no aterren (pel que fa a una proposta de repartiment de competències, per exemple).

El mateix que l’independentisme és immune a l’autocrítica perquè va sobrat de sil·logismes, el catalanisme està tan convençut que el seu marc i capacitat gestores en el curt termini són tan realistes que gasta molta energia a assenyalar els disbarats aliens en lloc d’aclarir la seva pròpia proposta. El catalanisme ha viscut un segle llarg d’ambigüitats, de contradiccions i de sobreentesos. Es consideri que forma part d’aquest o no, l’independentisme es pot entendre precisament com un producte d’aquesta dinàmica catalanista esgotadora i no sempre eficient, un clam que abraça una idea simple perquè no veu en l’alternativa una concreció.