Hans Christian Andersen i com tenir cura de la gent gran

El vestit nou de l'emperador o El rei nu és una rondalla escrita per Hans Christian Andersen al segle XIX, com a part d'una col·lecció anomenada Contes de fades explicats per a nens. I, com a bona rondalla, té un aprenentatge o lliçó: no ha de ser necessàriament veritat el que tothom pensa que és veritat.

En el conte, un rei narcisista havia caigut en la trampa d'un sastre que deia que li havia teixit el millor vestit que podia lluir un rei de la seva grandesa… però en realitat la peça de roba no existia. Quan provava el suposat i inexistent vestit, el sastre descrivia el disseny, els teixits, la bellesa de les costures… Però no existia res! No hi havia vestit! Només les persones honrades podien veure aquest vestit, deia el fals sastre… Era la bellesa extrema, però només visible per a les persones honrades i rectes.

I el sastre va acabar convencent tot el poble i el rei. Ningú es va atrevir a dir el contrari, per por de no ser honrat.

I quan el rei va sortir al carrer tot nu, ningú es va atrevir a dir-li que anava nu. Excepte un nen que, en la seva innocència, va cridar sorprès: “El rei va nu!” I tots van caure en la realitat de l'engany del sastre i tots, internament, es van avergonyir de no haver obert els ulls abans.

Després del terrible impacte que l'epidèmia de coronavirus ha tingut i tindrà en les persones grans, i veient les solucions que plantegen tant les nostres autoritats sanitàries i socials com els lobbys empresarials d'atenció a la dependència, penso en Hans Christian Andersen, i anhelo que comenci a parlar el nen.

I segur que el nen dirà que l'increment que marquen els Pressupostos Generals per millorar l'atenció a les persones grans amb dependència és insuficient. Una millora de 700 milions d'euros vol dir un increment de finançament de 48,6 euros al mes per persona depenent. És a dir, 1,62 euros al dia.

No sé si el nen s'atrevirà a dir que estarem dedicant el doble de diners a compensar l'empresa que va fracassar en el seu intent d'emmagatzemar gas en el projecte Castor que no pas a millorar l'atenció a les persones més vulnerables de la nostra societat. Espero que sí que ho digui, que els nens són atrevits.

Segur que també dirà que en aquesta suposada millora dels serveis no hi ha un canvi real del sistema d'atenció, potenciant de manera decidida l'atenció domiciliària i ambulatòria i els habitatges adaptats com a formes d'atenció que poden evitar o retardar l'atenció residencial. No ens mereixem més un sistema que passa del domicili a la residència sense solucions intermèdies.

Espero que aquest nen digui que els serveis a la gent gran s'han de construir preguntant-los a aquestes persones i als seus cuidadors. I explicant-los a elles i als seus cuidadors a què dediquem els diners públics. Només ells posaran damunt de la taula les necessitats reals que tenen, per sobre d'interessos polítics o econòmics.

I que digui, també, aquest nen innocent i honrat que aquesta atenció no és responsabilitat dels governs de l'Estat o de les regions o dels municipis… És una responsabilitat compartida, de totes les administracions i dels individus que conformen la nostra societat, de tots. No és un tema de qui ho fa, sinó de què es fa. Totes les administracions, al contrari del que fan, haurien d'estar donant-se colzades per ser les primeres a atendre aquestes persones.

El rei va nu. I tots ho veiem, mirant cap a una altra banda.

Que parli el nen!

José Augusto García Navarro és director general del Consorci de Salut i Social de Catalunya.