La victòria de 50 veïns contra una mina

A 1.700 metres d’altitud, les rodes del jeep grinyolen sobre les pedres que sobresurten de la terra molla. Fa 30 minuts que la carretera d’asfalt s’ha convertit en un estret camí de pastors que serpenteja el port de Salau, una colossal frontera pirinenca que separa Espanya i França al Parc Natural d’Alt Pirineu (Lleida). Després d’esquivar diverses vaques que pasturen al prat, Jaume Comas baixa i estén un mapa sobre el capó del seu totterreny. “Veus?”, pregunta aquest geòleg jubilat mentre assenyala un punt. “Si la mina es fes aquí, tot això que veus quedaria arrasat”, diu. El presagi no es complirà. Quatre anys després d’iniciar els tràmits, la multinacional australiana Apollo Minerals ha renunciat al seu pla extractiu als Pirineus espanyols (projecte Aurenere).

Els escassos 50 veïns que viuen tot l’any a l’entitat municipal descentralitzada d’Isil i Alòs, una pedania diminuta d’origen medieval enclaustrada entre muntanyes al municipi d’Alt Àneu (Pallars Sobirà), van iniciar la seva revolta contra la mina el 2016, quan Apollo Minerals, a través de la seva filial Neometal Spania, va començar a investigar en les seves terres comunals un jaciment de coure, or i tungstè, un dels metalls més resistents i considerats “crítics” per la Comissió Europea per a l’estabilitat econòmica.

“És una barbaritat. Només per construir la carretera d’accés asfaltarien part d’una vall habitada per ossos bruns i arbres monumentals”, explicava Comas una setmana abans de conèixer la decisió de l’empresa. A la vall resplendeix el naixement del riu Noguera Pallaresa, una enorme llengua d’aigües cristal·lines de 154 quilòmetres on salten truites i on l’os bru (Ursus arctos) ha estat reintroduït amb èxit als seus voltants. Tots els grups amb representació al municipi, que viu de la ramaderia i del turisme de muntanya, des del principi es van mostrar contraris al pla. L’oposició a la mina l’ha encapçalat Salvem Salau, una plataforma veïnal que va néixer per posar pals a les rodes al projecte i que el 2018 va anunciar “mobilitzacions constants”. Sofia Isus és la presidenta de la plataforma i explica que durant aquest temps s’ha entrevistat amb alts càrrecs de la Generalitat per transmetre’ls la seva inquietud amb el projecte.

Neometal Spania va presentar al Departament de Territori i Sostenibilitat la sol·licitud per realitzar els primers sondejos: sis forats en una profunditat màxima de 150 metres en cotes d’entre 1.780 i 1.850 metres d’altitud. Després de rebre al·legacions de Salvem Salau, del parc natural i d’altres entitats, la Generalitat va demanar a la promotora minera el 2018 que en realitzés un estudi ambiental més exhaustiu. El Govern va considerar que l’empresa havia de donar resposta als possibles riscos mediambientals que, com a parts interessades, els veïns havien plantejat en la fase d’al·legacions.

El territori limita amb el riu Salat (França), on als estreps del municipi de Couflens (departament d’Ariège) hi ha les instal·lacions d’una mina tancada el 1986 per la caiguda dels preus del metall. Apollo Minerals va obtenir el 2016 el permís per reactivar la mina de Couflens i la seva intenció era ampliar-lo als Pirineus espanyols en una zona de 55 de quilòmetres que després va rebaixar a 27.

A França, tanmateix, l’empresa també ha trobat grans obstacles: el 16 de juny, un tribunal d’apel·lació de Bordeus va confirmar la sentència de juny del 2019 d’un tribunal de Tolosa que va obligar a paralitzar la llicència d’explotació. El jutge va considerar que quan es va firmar la concessió, l’empresa no comptava amb els fons necessaris per presentar el projecte. Un error de forma. “La companyia continuarà defensant la seva posició i està considerant les opcions disponibles”, va ser la resposta de la companyia en un comunicat després de conèixer la sentència.

Després de la clatellada judicial a França (la companyia sempre va considerar el projecte espanyol com una extensió del francès) i les traves administratives de la Generalitat, la renúncia era un secret a crits a la vall. “Fa tres estius que no veig ningú de l’empresa rondant per aquí.... Ni vull veure’ls”, explicava el cap de setmana passat el pastor Albert Castellarnau, de 53 anys, mentre baixava de la muntanya enmig d’un centenar de vaques que té pastant en les altures. “I expliqueu que la mina no ens fa cap falta!”, cridava mentre corria avall perseguint els animals.

Fonts de Territori havien confirmat a començaments d’octubre que Neometal Spania no havia presentat l’estudi d’impacte ambiental requerit. Fonts de la filial espanyola es van limitar a explicar a EL PAÍS que “no hi havia cap notícia nova des d’abans del confinament”. La decisió final de retirar el projecte, tanmateix, va ser “presa i comunicada” a la filial el setembre passat, explica ara la multinacional matriu en una memòria trimestral publicada a la seva pàgina web.

Una gran notícia

“Els ho hem posat molt difícil”, explica el director del parc natural Alt Pirineu, Marc Garriga, que s’ha assabentat de la renúncia a través d’El PAÍS. “És una notícia boníssima que encara no m’he acabat de creure”, afegeix. Per poder operar durant aquests anys a Espanya, la filial havia registrat l’any 2016 el seu domicili social en una petita gestoria en un entresol de l’Eixample de Barcelona.

En espera dels passos que pogués fer la multinacional, feia setmanes que l’Ajuntament i la plataforma veïnal elaboraven, en col·laboració amb el director del parc natural, una altra estratègia per posar-los més obstacles. Com una revolta de baixos decibels, ara el municipi s’havia encomanat al silenci per vèncer la seva batalla.

Al setembre, el poble va sol·licitar a la Generalitat la declaració de la pedania i voltants com a “zona d’especial protecció acústica”, una declaració administrativa que atorga el Govern als municipis que volen limitar l’ús de vehicles sorollosos, com els quads. “Però també activitats extractives”, explica Garriga, ideòleg de l’estratègia. Els veïns van prendre com a exemple el Papiol, un municipi de Barcelona que el 2015 ja va aconseguir frenar la sorollosa activitat d’una pedrera després d’obtenir aquesta declaració.

A la plaça del poble, l’Ajuntament va penjar a començaments d’any una pancarta amb un missatge concís: “No a la mina”. Davant d’ell, encara aliena a la notícia, la veïna Ana Maria Senpau, de 80 anys, fa una setmana va tenir un presagi que ara s’ha convertit en certesa: “Apunta el que et dic: la mina ni la volem ni es farà. Temps al temps”.