Després de la catàstrofe

Uns quants creuers de passatgers estan ancorats a la ciutat turca d’Aliaga, a punt de ser ferralla. Allà s’ha creat un improvisat cementiri de vaixells que, mancats de turistes per la covid, reposen a l’espera de ser convertits en altres objectes. Alguns encara conserven les piscines i els tobogans, i la gespa artificial i les taules generoses i rodones que remeten a temps passats. Esmorzar continental, todo incluido, nens gratis, sopar del capità, tothom net i guapíssim. La diversió era, sincerament, inevitable.

A les moquetes comença a haver-hi floridures, tot és color verdós malalt, o groguenc com de final i de mort. El luxe era quincalla i potser ja ho sospitàvem, però ara és més real. Malgrat que ens endinsàvem en alta mar per Conèixer i Viure Aventures Úniques, retrocedíem a un futur anterior. Perquè tot el que anàvem a veure ja ho havíem vist: la torre de Pisa, les ruïnes de Pompeia, l’acròpolis d’Atenes. En el fons, els monuments continuen allà, captius dins la quisca, esperant que tornem perquè no hi van ser mai de debò. L’antropòleg francès Marc Augé ja va vaticinar que el viatge era impossible. Que els viatges de la globalització no eren més que la confirmació d’allò que volíem veure. Al seu llibre El viatge impossible: el turisme i les seves imatges, diu que Disneyland era, sobretot, l’espectacle que se’ns havia enunciat. I, per això, era tan al·lucinant. El viatge impossible ens feia turistes entranyables i estúpids i profundament contaminants. Vam arribar a renegar de nosaltres creant una categoria nova de turista esnob, entregant-nos a plataformes que ens prometien viure com un autèntic local in a cozy apartment, i que després va resultar que es cruspirien les nostres ciutats, expulsant les veïnes en nom de l’autenticitat. Els turistes esnobs antituristes rebutjaven els creueristes fins que després ells mateixos els van fetitxitzar i el que un dia era reflex d’un estatus més aviat baix després era kitsch i era guai, i alguns s’afanyaven, per exemple, a fer-se una foto irònica a Marina d’Or Ciudad de Vacaciones. Hem girat ja moltes vegades intentant trobar un sentit a allò que fem.

El pensador francès Bruno Latour descriu un episodi de la televisió holandesa. Un florista plora perquè es veu obligat a llançar una tona de tulipes perquè falten clients. Les tulipes han estat cultivades sense terra i sota llum artificial. Sense pandèmia haurien estat transportades a l’aeroport de Schiphol i distribuïdes arreu del món. “És realment necessari prolongar aquesta forma de produir i vendre aquest tipus de flors?”, es pregunta Latour. Fins i tot ara que tot trontolla i som creuers plens de podridura, no fem més que arrossegar-nos de casa a la feina i de la feina a casa i els pocs bars que encara obren són els de sota del metro, precisament els més sòrdids i funcionals. Mantenen l’ordre, però... és realment necessari?