Miquel Barceló: “El Consell de Ministres no és lloc per al meu quadre, ha de tornar al museu”

Una imatge es repeteix als telenotícies que informen de les decisions del Consell de Ministres sobre la pandèmia. La taula d'una dependència de la Moncloa disposada en U, la distància social pertinent, les mascaretes i, dominant-ho tot, un gran quadre a l'esquena de Pedro Sánchez. La imponent tela (235 x 375 cm) es titula L’atelier aux sculptures, i la va pintar Miquel Barceló (Felanitx, 63 anys) el maig del 1993 a París. El 2000, la va comprar el Museu Reina Sofia. Què sent l'autor en veure les imatges? “No m'agraden gens”, va dir Barceló la setmana passada durant una entrevista al seu taller de ceràmica, una antiga teuleria a la petita localitat mallorquina de Vilafranca de Bonany. “Estic molt enfadat. Jo no tinc televisor, però els meus amics no paren d'enviar-me fotos. No és el seu lloc adequat. M'agradaria que sigués al museu [Reina Sofia]. El meu quadre no està fet per estar de fons d'un senyor que li gira l'esquena ni tampoc per passar-lo per la tele. Està fet per viure'l, per ser al davant seu, mirant-lo. És gairebé un tros de paret, com a Altamira, amb relleus, sortints i bonys, no és digitalitzable. Vist així es transforma en un decorat”.

L’atelier aux sculptures és una moderna pintura de gabinet, un quadre-museu. És una peça matèrica, en la qual els plecs i els volums donen relleu a les escultures que dominen l'obra, igual que feien els primitius en aprofitar els sortints de les parets de les coves rupestres. A la part superior hi pengen quadres en els quals el pintor treballava en aquella època (Pase de pecho, Pluja contra corrent o Gran animal europeu). A la part inferior, els pinzells. I, dispersos per la resta de la superfície, esbossos i escultures. “El quadre”, diu l'artista, “és el meu taller d'escultures, un dels meus pocs quadres en els quals hi ha un joc de cites i autocites, entre realitat i representació. Les escultures són les meves escultures mentre s'estan fent, en procés. Algunes estan fetes i d'altres no les acabaré mai, no existeixen o les vaig destruir. Era al Reina Sofia, i se l'han tret de sobre. No sé si estava exposat, perquè vaig poc a aquest museu. Espero que hi torni perquè aquesta és la seva funció”. Fonts de la institució expliquen que el quadre fa anys que és fora de la col·lecció permanent, i que es va portar a la Moncloa amb l'arribada de Pedro Sánchez a la presidència.

La pandèmia ha ancorat l'artista a Mallorca i retallat les seves estades habituals a Tailàndia, París o l'Himàlaia. Es troba preparant una exposició al gener per al Museu Picasso de Màlaga i una gran retrospectiva itinerant pel Japó a partir del 31 de març a Osaka, totes dues comissariades per Enrique Juncosa. A més, aquesta setmana vinent es publicarà a Espanya La transformación, de Kafka, en una versió il·lustrada per les aquarel·les de Barceló, coeditada per Gallimard i Galaxia Gutenberg i traduïda al castellà per Juan del Solar. Un títol, La transformación, més d'acord amb l'univers kafkià, i que es va imposant últimament al més popular de La metamorfosi, que revesteix la novel·la d'uns ecos mitològics que no té l'obra mestra de l'autor bohemi en alemany.

Aquest llançament és el motiu pel qual Barceló va rebre a EL PAÍS dimarts passat al seu taller de ceràmica, envoltat per un bosc d'escultures, per parlar de llibres, una passió que també l'ha portat a il·lustrar altres clàssics de la literatura universal, com la Divina comèdia, del Dant, o Faust, de Goethe. “Els llibres”, sentencia, “tenen la qualitat de ser premonitoris. Quan passa alguna cosa penses que les obres d'art ja ho van advertir. La transformació, escrita el 1912, ja conté l'antisemitisme, l'Europa que s'esquinça i, al mateix temps, és un conte jueu, un llibre humorístic, encara que no faci gaire gràcia tenint en compte el que va passar després amb Kafka i amb Europa”.

De fet, la paraula alemanya Ungeziefer, l'imprecís insecte en el qual es converteix el protagonista, Gregor Samsa, la van utilitzar després els nazis per deshumanitzar els jueus en tractar-los de bèsties. “Sí”, aclareix el pintor, potser el més internacional dels artistes espanyols des de la seva irrupció en l'escena en els primers anys vuitanta, “i també els hutus deien als tutsis que eren paneroles durant el genocidi a Ruanda”.

Pregunta. Sorprèn la utilització de colors. El relat de Kafka me l'imaginava en blanc i negre i en un espai claustrofòbic.

Resposta. Era important treure'l del blanc i negre i d'un lloc tancat. En les poques imatges que queden de la casa de Kafka s'hi veu el paper pintat Jugendstil, modernista, una mica tronat, que feia més alegre l'interior dels habitatges de la petita burgesia de Praga. Els nous verds i blaus de final de segle XIX eren colors moderns derivats del petroli. Les robes dels obrers eren blaves, un blau derivat de l'àcid prússic que va donar origen al Zyklon-B, el pesticida que van utilitzar els nazis per assassinar els jueus als camps.

P. Vostè sol crear els seus propis colors, quina funció els dona al relat?

R. No faig servir mai els colors de forma simbòlica. M'interessava el color com a transformació alquímica. Tenen una lògica interna pròpia, gairebé mineral. Si mires la closca de l'escarabat veuràs que són de tot menys negres. Tenen efectes metàl·lics, blaus ultraforts. Els colors dels insectes són fascinants.

P. Samsa es veu com un humà amb aparença d'insecte i veu la seva família com ànimes d'insecte amb pinta humana…

R. És una paradoxa. L'únic que no canvia és Samsa. Durant tot el llibre apareix com un escarabat. Qui es transforma i canvia és tota la família.

P. De vegades ha fet broma amb la seva identificació amb figures d'animals que no encaixen en el grup. És Samsa el primer?

R. M'ho deien a casa. “Per què no ets com els altres!”. Quan tens 13 o 14 anys tot canvia. I això es tradueix en angoixa i patiment. I quan som adolescents tots som monstres. Creix el sexe, neix l'incest cap al pare, la mare, creixen els pèls, les orelles, el nas… La mirada familiar ens veu com a monstres i nosaltres ens sentim monstres.

P. Què agafa de la literatura en la seva obra?

R. La meva obra no és gens literària. Jo sí. M'agrada fer llibres, com fer òpera, el Paso doble [un muntatge en el qual creava en directe una obra amb fang] o la performance amb Pascal Comelade amb una pintura que desapareix. Pinto la tela molt ràpid, cinc, màxim deu minuts, i ell hi posa música durant la desaparició. M'assec al seu costat per mirar com desapareix, un procés que sol durar una mitja hora. Mai mirem com desapareixen les coses. Ell ho anomena “evaporació sònica”, encara que cada vegada que ho fem, li posa un nom diferent.

P. Des de les seves cadaverines, una de les seves primeres sèries, pels volts dels setanta, li han interessat la vida que emergeix de la putrefacció, la desaparició, esborrar, recomençar. Té a veure amb la consciència de la mortalitat?

R. Quan estudiava pintura, a les poques classes que vaig anar, hi havia una obsessió perquè les coses fossin permanents, els pigments definitius, quan el perill és la permanència. Tot té un grau de no permanència. Els quadres cubistes comencen a tornar-se grisos, les obres en paper s'esgrogueeixen, tot es modifica i desapareix. Les pintures de Lascaux ja no les veurem mai, les de les tombes egípcies s'estan esborrant amb el contacte humà i la llum. Moltes estan sent modificades pel temps i potser és millor així. El temps no actua sempre negativament. De vegades les millora. Potser les de Van Gogh han millorat. Seria interessant poder veure les obres antigues tal com es van pintar. Les de Delacroix, les del romanticisme francès, són fosques i abans eren coloristes. La gent plorava davant El rai de la Medusa, de Géricault. És com si la visió de la història de l'art es veiés velada per un procés de cataractes.

P. Li interessa el llibre com a objecte?

R. Jo llegeixo molt en digital. M'agrada l'olor del llibre físic, les tintes, el tacte, i compro els que vull rellegir. Abans viatjava amb 50 quilos de llibres, se'ls menjaven els tèrmits, l'aigua els destruïa, però ara puc anar a l'Himàlaia amb cent llibres digitals. I m'agrada escoltar audiollibres; Proust, en lloc de música, per treballar.

P. I té algun cànon?

R. Em fascina Simon Leys i el seu relat del naufragi del Batavia [Náufragos del Batavia, Acantilado, 2011]. Ell va ser un dels primers a denunciar els desastres del maoisme i va ser destrossat per la intelligentsia francesa. Ell deia que el seu món literari anava de Kafka a Orwell. Jo hi afegiria Borges i Sciascia. De Buenos Aires a Sicília, de Londres a Birmània, la Xina i Austràlia, per marcar una brúixola literària de nord a sud, d'est a oest. No esgoten la biblioteca del món, però senyalitzen el segle XX.

P. I prefereix la novel·la o la poesia?

R. Novel·la o prosa per a la descompressió. Quan treballo és com si fes submarinisme en aigües molt profundes i en emergir necessito un temps de descompressió. Llegir em serveix. En canvi, la poesia alimenta la zona del cervell més propera a la pintura. És més pictòrica que la novel·la. M'encanten Tolstoi, Proust… Lezama Lima és molt visual. Quan descriu una taula fa un bodegó. També m'agrada molt Gimferrer.

P. Com creu que afectarà la pandèmia al món de l'art?

R. Hi haurà canvis molt profunds, com va passar amb la grip espanyola [del 1918]. Des de l'arquitectura a les relacions socials. Pel que fa als museus, bé, el Picasso de París li dona la mateixa importància a una pàgina de [la revista] Paris Match del 1957 que a un quadre de la mateixa mida. El document igual a una obra d'art. És una petita moda temporal, que per sort durarà poc. Em recorda aquell acudit de dos planetes que es troben en la immensitat de l'univers. Un d'ells està refredat. “Què tens?”, s'interessa l'altre. “Que he agafat un bitxo”, respon. “Què és?”, s'alarma. “L'homo sapiens”. I el planeta amic respira tranquil: “Ah, no és res, no et preocupis, durarà poc”.

P. Hi ha una vella discussió sobre la funció social de l'art, si l'art ha de crear espais lliures del mercat i dels poders hegemònics per exercir un poder transformador, una discussió que concerneix la visibilitat de la seva obra als museus.

R. És una discussió una mica naïf. Jo distingeixo entre marxisme i comunisme. Els meus amics de més edat van ser comunistes per generositat, però jo, per sort, vaig arribar tard. Quan vaig assistir als setanta a les assemblees del PSUC a Barcelona recordava els capellans que anaven als pobles a buscar carn jove. Els ensenyaven instal·lacions amb piscina i els prometien paradisos, però de seguida vaig veure que allà hi havia un parany. Acaba de sortir a França Le partage de l’oeuvre, d'Anne Sauvageot, que parla molt de la meva obra i que va triar per a la portada imatges del meu vitrall de la catedral de Palma. L'obra d'art és una obra de col·laboració, de relació amb la gent que la fa possible. En el cas dels vitralls és evident. Tota obra d'art és col·lectiva o acabarà sent-ho amb el temps. Veiem les pintures de Chauvet com una obra col·lectiva perquè no sabem qui les va pintar. Si t'hi apropes veuràs que van ser pintades per una sola mà i un gest, un pensament, un esperit comú, i intueixes com la gent alçava sobre les espatlles el pintor perquè arribés més amunt. Els contes populars també neixen d'aquest esperit col·lectiu. El bon art sempre té una funció social, fins i tot malgrat l'artista mateix. Fins i tot el més onanista, fins i tot el que tingui lepra i no surti mai del taller, acabarà tenint un poder de transformació.

P. Com Kafka...

R. No hi ha ningú més individual que Kafka i amb més poder transformador de mentalitats. Fa uns dies vaig visitar l'exposició de Matisse al Pompidou, que explora les relacions de la pintura amb la literatura. Vaig poder gaudir-ne perquè estava sol a les sales, buides com solen estar gairebé sempre les sales del Macba i del Reina Sofia. Han demostrat que són immunes a la pandèmia: tenen els mateixos visitants que abans.