La gran confusió

L’empenta de la segona onada ha minat la confiança amb els qui prenen decisions i ha augmentat els recels cap als altres. La frase “si tothom actués amb responsabilitat estaríem millor” es repeteix, tot i que sovint és a la sortida d’una trobada en què era evident que no es complien els requisits exigibles. Hi ha fatiga, hi ha por, hi ha malestar, fins quan serà possible mantenir la calma? Fa massa temps que estem hostigats per les fantasies d’un progrés tecnològic sense límits en què se’ns ha venut la mercaderia que podíem emancipar-nos de la nostra condició natural i fins i tot s’han generat irresponsables il·lusions sobre l’allargament de la nostra vida.

Probablement, la ciutadania exigeix als científics el que no li poden oferir: seguretat

De cop i volta resulta que les totpoderoses armes del progrés tècnic i científic no han pogut evitar que les nostres vides es veiessin amenaçades per un virus que s’escampa sense control ni tampoc que les ombres caiguin sobre un futur que ja fa temps que no mirem a la cara atrapats en un angoixant present continu. Torna el control disciplinari (Michel Foucault) de la població. A la primavera els Estats van tornar al més elemental exercici de la sobirania: tancar-nos a casa per limitar-nos drets bàsics. Sense que aquesta decisió tan agressiva –que es va assumir amb la resignació del pànic– hagi servit ni tan sols per sortir del desconcert. Cada dia que passa augmenta la sensació que es va d'improvisació en improvisació. L’espectacle de les últimes setmanes en què ens despertem sense saber el que ens prohibiran al migdia és desolador. I no beneficia ningú: ni la ciència, ni la política, ni la ciutadania.

Hem de fer de la necessitat virtut. Hem recuperat la consciència de vulnerabilitat, de la qual ens havíem oblidat enmig d’un deliri de prepotència que es propagava pel món. I hem constatat que vivim en la incertesa: cap saber ens garanteix què passarà demà. Amb nosaltres hem confinat el futur, víctima de fantasies que la literatura ja ens havia advertit que només podien portar a la distopia. Però per desconfinar-lo hem de partir del reconeixement dels límits, que és el que s’ha estat negant en els delirants anys nihilistes que hem viscut a partir dels noranta.

El físic i filòsof Étienne Klein ha expressat la seva decepció perquè els científics “han desaprofitat l’oportunitat d’explicar al públic en temps real la metodologia científica” i “han preferit representar una interminable fira de baralles d’egos que sovint han arribat a la sobredimensió”, i s’han deixat arrossegar sovint per lobbies i partidismes polítics que els han estat assetjant. Però els polítics els han anat al darrere utilitzant-los com a coartada i actuant sempre amb la vista posada en les pugnes pel poder, cosa que els ha fet caure en ridícules contradiccions a l’hora de prendre les decisions, massa motivades per demostrar qui és el més gallet. Com diu Klein, no s’ha de tenir por de debatre, que vol dir precisament argumentar per no barallar-se (batre’s). I aquesta actitud ha brillat per la seva absència.

No es va preparar la ciutadania per a l’espera, atrapats en el desig o exigència de tornar a la normalitat, és a dir, on érem abans, cosa que no passarà

Probablement, la ciutadania exigeix als científics el que no li poden oferir: seguretat. La majoria hi dipositava la seva esperança per compensar la desconfiança cap a uns polítics que arrosseguen mala reputació. Però no tenien la recepta màgica perquè no n’hi ha i a la gent, que veu la ciència amb un temorós respecte, li costa d’entendre. Klein destaca que no s’ha sabut explicar la diferència entre la ciència –els resultats adquirits– i la recerca –que afronta aquelles preguntes per a les quals no es té resposta i que requereixen temps. Com si es tractés d’una fe, el públic i els seus predicadors volien respostes ja. I eren impossibles. No es va preparar la ciutadania per a l’espera, atrapats en el desig o exigència de tornar a la normalitat, és a dir, on érem abans, cosa que no passarà.

Però potser la qüestió clau, com assenyala Klein, és com delimitar la relació entre l’expertesa (de què es parla), la discussió general (estem en democràcia) i la responsabilitat del poder polític (la presa de decisions). Quan aquests tres espais es confonen tothom hi surt perdent. I aquí l’univers mediàtic hi juga un paper crucial, distorsionat pel rebombori digital. El resultat el tenim a la vista: Via lliure als demagogs, als aprofitats i als profetes de l’autoritarisme i la ignorància. Mentre els dirigents de tradició democràtica apareixen cada cop més encongits.