El vampir mossega com mai en l’any 123 dD (després de ‘Dràcula’)

El vampir mossega com mai. A més de l’exposició sobre el llegendari personatge que recala al CaixaForum de Barcelona del 30 d’octubre fins a gener (Vampirs. L’evolució del mite), i que arriba Halloween, i que es prohibeix anar de nit pel carrer, i que hi ha una plaga, és notícia l’aparició recent d’un interessantíssim assaig sobre les tenebroses criatures àvides de sang, El vampir. Una nova història (Desperta Ferro, 2020). El seu autor és el britànic de 52 anys Nick Groom, professor de literatura anglesa educat a Oxford. Especialista en novel·la gòtica i en la subcultura el mateix nom, i col·laborador de Time Literary Suplement, Groom ressegueix en el seu llibre la història cultural del vampir, que, subratlla, tal com l’entenem avui va néixer al segle XVIII. Per a l’especialista, els nostres vampirs, uns éssers molt específics dins de la categoria genèrica dels no morts, formen part del món modern, són criatures de la Il·lustració, i es van originar com a producte del raonament empíric, quan se’ls va tractar com a éssers reals objecte d’estudi.

Groom traça la seva història entre la vampirologia clàssica de ressuscitats estacats en poblets eslaus i les metamorfosis contemporànies del personatge (Coppola, Stephenie Meyer, Salem’s Lot, les bandes The Damned o Bauhaus, o els vampirs gamberros d’El que fem en les ombres, que li encanten), i concedeix una importància seminal a la publicació del Dràcula de Bram Stoker, fins al punt de datar la història vampírica amb la referència de l’abans o després de Dràcula. Així, ara seríem en el 123 dD, una època, apunta, de superabundància de vampirs, un veritable Vampirocè.

“No són fantasmes ni esperits, sinó criatures corpòries amb metabolisme i necessitats de nutrició”

A la pregunta d’aquest diari de què són els vampirs avui, després de tantes metamorfosis, i quin paper tenen en la contemporaneïtat, Nick Groom respon: “Certament, s’han metamorfosat en diferents àrees, des dels aristocràtics predadors inspirats en Dràcula als diversos vampirs verds que sobreviuen amb substituts de sang. La raó d’aquesta longevitat és que els vampirs són criatures físiques (corpòries): no són fantasmes ni esperits, encara que posseeixin una biologia estranya; tenen un metabolisme, i necessiten nutrició. Així que, encara que són molt propers a l’ésser humà, són no humans i, per tant, ens permeten reflexionar sobre el que ens fa humans”.

Quina és l’última en vampirs? “Com a vampir contemporani, el Dràcula de BBC-Netflix (2020) és bastant bo”. Groom no creu que hi hagi un cert empatx (i valgui la paraula) de vampirs en l’actualitat. “Absolutament no, només cal observar la quantitat de noves pel·lícules, llibres (el que jo anomeno V-Lit, literatura de vampirs), còmics, etcètera. Encara no hem arribat a el límit vampíric!”.

L’estudiós justifica haver escrit una nova història dels vampirs: “Atès que la societat canvia, fem front a nous desafiaments, i els vampirs són el que anomeno experiments mentals canviants que ens poden ajudar a entendre nous aspectes de la salut, la ciència i la humanitat”. Quins serien els moments fonamentals en l’evolució del mite? “Els vampirs van ser descoberts quan la ciència de la Il·lustració es va trobar amb el folklore de l’est d’Europa a la dècada de 1720. Tot i que havia històries anteriors sobre vampirs, el vampir com el coneixem avui va ser nomenat per primera vegada i descrit a inicis de segle XVIII. Llavors es va convertir len metàfora política i filosòfica, abans d’entrar finalment en la ficció literària —en la qual destaca la gran influència d’El Vampir, de Polidori, de 1819—. Va seguir una autèntica vampiromania en literatura i teatre que va culminar amb el Dràcula de Bram Stoker el 1897. Així que les dates clau són la dècada de 1720, 1819 i 1897”.

En el llibre, Groom aborda el tema de la infecció vampírica i l’associació del vampirisme amb el contagi de malalties. “Els vampirs van ser caps de turc dels contagis inexplicables, particularment d’aquells que es propagaven de forma sorprenentment ràpida i sense causa aparent, i que no tenien símptomes obvis”.

Groom destaca algunes característiques poc conegudes de Dràcula, com el fet que és una novel·la moderna, no un conte gòtic, que fa èmfasi en la tecnologia i en les innovacions mèdiques. “Va ser lloada per la seva mirada futurista. Incloïa càmeres, gravadores, telègraf, psiquiatria i, per descomptat, transfusions mèdiques de sang. Stoker suggereix que el món modern és ell mateix estrany i misteriós, dominat per forces invisibles que pocs comprenen, alguna cosa molt semblant al que succeeix avui amb internet, els mòbils, les xarxes socials...”.