No ho tornaran a fer

El penediment és molt estrany en política. El més habitual és la justificació dels errors amb l’exhibició de causes objectives alienes a les responsabilitats subjectives. Rarament hi ha algú que concedeixi la culpabilitat personal en la decisió equivocada, més aviat al contrari: la culpa sempre és dels altres. L’única explicació sol ser contextual. I la millor, que va ser un error forçat: en certes circumstancies qualsevol s’hauria comportat de la mateixa manera.

La digestió del procés i especialment de la cadena d’errors d’octubre del 2017 és d’una gran lentitud, dificultada per les factures judicials que l’han seguit, sobretot per les penals. S’entén l’arrogància dels qui asseguren que ho tornarien a fer, tot i que impliqui una dificultat afegida, tan de cara a la possibilitat de l’indult com a la d’una seriosa reflexió autocrítica.

Dir “Ho tornarem a fer” és, per sobre de tot, una reafirmació ideològica. No és una profecia, ni tan sols l’expressió d’una voluntat. És abans que res una tossuda reivindicació de la dignitat de la causa, encara que estigui molt perduda i equivocada. S’ha perdut la partida, si no la causa sencera, el preu a pagar es considerable i l’horitzó és més aviat boirós respecte a la possibilitat de tornar-hi.

Seria un moment propici per fer-se fonedís, desaparèixer del mapa, intentar reparar els desperfectes i passar pàgina, però hi ha personatges d’aquesta història que no estan disposats a acabar de forma tan trista aquest trist episodi i prefereixen l’altivesa del “ho tornarem a fer”. D’altres, tocant més de peus a terra, prefereixen desprendre’s del que, finalment, només es una sortida retòrica i una dificultat tan pels advocats que busquen els indults com pels amics i aliats que procuren obtenir-los.

“Ho tornarem a fer” és, abans que res, una confirmació que, en les circumstàncies molt concretes que es van produir a partir del 2012, qualsevol independentista genuí, d’aquells que posen una idea, la independència, per sobre de tot, regla de joc inclosa, actuaria exactament com ho van fer aleshores. És l’error forçat que encara no han reconegut els independentistes perquè no n’han deduït totes les conseqüències, la primera de les quals hauria de ser dir-nos que, sabent el que saben avui, no ho tornaríem a fer.

Són moltes les coses que saben avui els independentistes i que no sabien o no volien saber aleshores, malgrat les nombroses advertències rebudes des de dins i des de fora. Les més evidents són la manca de reconeixement internacional i la força de l’Estat, evocats amb una bona dosi de victimització i escassa capacitat de comprensió històrica. Les fronteres que es pretenia modificar eren les centenàries de la Pau de Westfàlia i l’Espanya repressora és un Estat de dret reconegut internacionalment amb prou feines afectat en la seva imatge per l’actuació autoritària del govern de Rajoy l’1 d’octubre i per la seva colossal imperícia en la gestió de tota la crisi.

La promesa de tornar a la unilateralitat és una deslleialtat amb les institucions d’autogovern i amb el llegat pactista del catalanisme

L’independentisme va confondre els desitjos amb les realitats. Va preferir les tergiversacions de la propaganda a la freda comprensió de la correlació de forces, creient que així contribuïa a fer irreversible el camí emprés. Les paraules es van convertir en substituts de les accions sense que en pronunciar-les es produïssin els canvis en la realitat que somniaven els qui les prometien. Ara, en la repetició que ho tornaran a fer, hi ha encara una resta dels encanteris que pretenien fer realitat gràcies a la reiteració i la passió amb què es pronuncien.

El missatge, des dels tribunals, des del sistema polític espanyol, s’ha captat: a la que puguin, hi tornaran. Uns s’ho volen creure i ho entenen com una amenaça de repetició de l’octubre del desori. D’altres confien a fer-los desistir o dissoldre la voluntat de reiteració en projectes comuns interessants que al menys posposin l’amenaça. Cap d’ells tenen en compte que l’amenaça s’estén també sobre un angle mort en territori català.

“Ho tornarem a fer” té un significat especial si es veu des de la Catalunya que no ha optat per la unilateralitat. Hi ha una Catalunya que voldria tan autogovern com fos possible sense trencar la regla de joc, que posa la convivència per sobre de qualsevol opció política i que se sent hereva del llegat polític i material del catalanisme, des de la Mancomunitat de 1913 fins a la Generalitat recuperada i constitucional.

Des d’aquesta Catalunya cal confiar que no ho tornaran a fer, que no tornaran a utilitzar les institucions de tots per a finalitats partidistes. Seria un acte de deslleialtat amb els seus conciutadans que no comparteixen els sentiments i, sobretot, els arguments polítics unilateralistes que els van portar pel camí erroni. Aleshores van rebre moltes advertències que no només van desoir sinó que a més van convertir en motiu de blasme i de divisió.

Els resultats del procés no es xifren tan sols en el seu fracàs, sinó en el balanç desastrós de govern i en la divisió que corrou el país i l’independentisme. El suport a l’independentisme difícilment augmentarà si aquells a qui cal convèncer se’ls diu que ho tornaran a fer. S’entén que no se’n penedeixen i que ens diguin que “ho havien de provar”, però si busquen la confiança de la gent i volen “eixamplar la base” haurien d’afegir: “I ara no ho tornarem a fer perquè ens vam equivocar”.