Casualitat o causalitat?

En la seva compareixença a Perpinyà del 9 d’octubre tant Artur Mas com Carles Puigdemont i Quim Torra van repetir una afirmació que a continuació TV3 es va encarregar d’anar difonent profusament en diversos espais i franges horàries (en més d’un cas sense citar la font, com si se li estigués acudint en aquell moment al conductor o conductora del programa), la de que sota el regnat de Felip VI tres presidents de la Generalitat havien estat condemnats per tribunals espanyols. Ni els autors originals de l’afirmació ni els qui llavors se’n van fer ressò s’han pres la molèstia en cap moment d’explicar l’autèntica rellevància d’aquesta constatació temporal, però el simple fet d’assenyalar-la ja donava a entendre, inequívocament, l’existència d’una relació de causa-efecte entre el cap de l'Estat i la condemna judicial.

Mas, Puigdemont i Torra van insistir que sota el regnat de Felip VI tres presidents de la Generalitat havien estat condemnats per tribunals espanyols

És clar que, aplicant el mateix plantejament (parlar de raonament resultaria manifestament impropi), també podrien haver anat tots ells més enllà de la constatació i haver assenyalat que en realitat han estat la totalitat dels presidents nacionalistes de l’etapa democràtica, els que han estat processats. La dada –potser oblidada amb les presses pels tres expresidents– que Jordi Pujol va presidir la Generalitat sota el regnat de Joan Carles I i està tenint la mateixa sort davant dels tribunals que els tres presidents esmentats acreditaria, d’acord amb aquesta lògica indiscutible, que els Borbons en general els la tenen jurada als nacionalistes.

Les paraules d’aquest trio de polítics van venir a coincidir en el temps amb les declaracions de la portaveu de Junts per Catalunya al Congrés dels Diputats, Laura Borràs, en les quals afirmava que estava a disposició de Carles Puigdemont i de la militància per ser la candidata del seu partit en les properes eleccions al Parlament de Catalunya, previsiblement a mitjans del pròxim mes de febrer. Atès que la diputada independentista ja té una causa oberta al Tribunal Suprem, i que tot això està passant sota el regnat de Felip VI, és previsible que, arribat el cas, també se li encolomi la responsabilitat per una possible condemna i es consideri que això de la tírria del monarca amb el nacionalisme independentista és un fet més que contrastat.

A aquestes altures, assenyalar que la investigació contra la senyora Borràs és per una presumpta malversació, prevaricació, frau a l’Administració i falsedat documental durant el període en què va estar al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes, entre el 2013 i el 2018, resultaria de tan poca utilitat com recordar que a Jordi Pujol el magistrat que instrueix la seva causa l’acusa de ser el responsable màxim d’una organització criminal per a la comissió de delictes econòmics. No ens enganyem: seria una batalla perduda. Si li ha costat tan poc a l’independentisme convertir el delicte de desobediència comès per Quim Torra (i acceptat per ell mateix davant del tribunal que el va jutjar) en un atemptat contra la llibertat d’expressió, transformar el massiu enriquiment familiar, en el cas de Pujol, i les presumptes irregularitats contractuals per beneficiar un amic, per part de Borràs, en conspiracions polítiques contra Catalunya deu ser bufar i fer ampolles.

És previsible que d’ara endavant un president que s’ho valgui hagi d’estar disposat a immolar-se a l’altar dels tribunals espanyols

Aquesta aparent facilitat amb la qual l’independentisme aconsegueix que, una vegada i una altra, la versió que li convé a cada moment s’imposi sobre la realitat dels fets i quedi instal·lada com a veritat irrefutable entre amplis sectors de la ciutadania catalana pot ser valorada des de més d’un punt de vista. Potser en el context present valdria la pena assenyalar-ne un, d’especial rellevància de cara al futur. I és que aquesta facilitat es podria convertir en un caramel enverinat per al proper president de la Generalitat, en el previsible supòsit que aquest càrrec recaigués en un polític independentista. Perquè si fins ara la pressió que resultava insuportable per a un independentista de qualsevol facció, tant republicana com exconvergent, era la de ser acusat de traïdor (o, en la seva variant evangèlica, de Judes), és previsible que d’ara endavant un president que s’ho valgui hagi d’estar disposat a immolar-se a l’altar dels tribunals espanyols, entre altres coses per no ser menys que els seus predecessors en el càrrec i, de passada, contribuir a fer bona la hipòtesi de la tírria de la més alta magistratura de l’Estat a l’independentisme català. En cas contrari, ja sap el que li espera.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia a la Universitat de Barcelona i senador pel PSC-PSOE. Acaba de publicar Transeúnte de la política (Taurus).