Núria Espert: “Lorca obre portes, siguin de vidre o de ferro”

Núria Espert va de la mà de Lorca des que era petita i encara no sabia qui era Federico. Al cap de molts anys, Lluís Pasqual (tocat també pel duende de l'espanyol més famós, amb el permís de Cervantes) va fer amb ella La oscura raíz, i des del 2019 van de la mà (i de la de Lorca) en l'espectacle Romancero gitano, que es va haver d'interrompre per la pandèmia quan ja sumaven un centenar de representacions. Una de les últimes va ser al teatre Romea de Barcelona, on l'actriu s'havia estrenat quan tenia 13 anys i on no tornava des que, en fa 35, hi va representar  La tempestat, de Shakespeare, aquella vegada sota la direcció Jorge Lavelli. Ara, Espert (l'Hospitalet de Llobregat, 85 anys), ha reprès les seves actuacions, que continuaran en els propers dies a Benicarló, Getafe, Vitòria i València. En aquesta entrevista, per telèfon, l'actriu explica el seu amor absolut per Federico García Lorca i el que significa en aquests temps foscos.

Pregunta. Quin fil l'uneix a Lorca? Com se sent quan l'interpreta?

Resposta. Com si aquestes paraules fossin meves. Cada poema seu és un món i intento incorporar-lo al meu. Vaig descobrir Romance de la luna, luna amb nou anys i el vaig incloure al meu repertori sense saber ni qui era Lorca. Recitava des de petita. Vaig començar amb Rubén Darío, després amb poemes populars catalans i Luna, luna va ser com si l'hagués escrit jo mateixa. Me'l vaig fer meu i m'ha acompanyat tota la vida. Quan vaig anar a veure Yerma, el text em va causar una profunda impressió, molt més que la que m'havia causat llegir-lo, i vaig sentir que podria ser molt important per a mi. Ho va ser fins a molts anys després. Si has llegit Lorca per devoció, per obligació arribes a un nivell d'entesa que obre portes, siguin de vidre o de ferro.

P. Què hi ha a l'arrel d'Espanya que tingui a veure amb el Lorca que interpreta i estima?

R. Ignoro on és la fosca arrel. He llegit fa poc una primera biografia seva dels anys cinquanta, un impressionant llibre de claus d'un Lorca molt jove que llegia a casa dels seus amics fins a les tres de la matinada i ja era el gran poeta. La gent el veu ara com un ídol, com un miracle, però en aquest llibre és encara un noi molt humà que, tot i que no hagués tingut el do de la poesia, alguna cosa de la seva figura, de la seva manera de parlar, de com les paraules se li tornen lluminoses a la boca, suraria al seu voltant.

P. I té la potència de la realitat, no és un poeta que es queda en la metàfora, perquè hi trobem os, dolor i alegria.

R. Fins i tot fa por com s'apropa a la realitat. El poema "Grito hacia Roma", de Poeta en Nova York, amb el qual tanquem Romancero Gitano per decisió del Lluís, m'aterra, perquè mostra com de perillosa pot ser la poesia. “Poesía es un arma cargada de futuro”, deia Celaya. El Federico ho va sentir al peu de la lletra i "Grito hacia Roma" és un dels poemes més bonics i perillosos que s'hagi escrit mai.

P. “Los maestros enseñan a los niños / una luz maravillosa que viene del monte, / pero lo que llega es una reunión de cloacas / donde gritan las oscuras ninfas del cólera”. Sembla per a aquest moment espanyol. Tot Lorca es pot llegir com si s'acabés d'escriure?

R. Sí. Té aquest component màgic, no només en els poemes, també en les petites cançons. I la profunditat dels seus poemes d'amor serà difícil d'igualar per qualsevol un altre poeta.

P. Lorca és la seva interpretació i ha estat decisiu en la seva vida.

R. Absolutament. Em vaig enamorar dels seus poemes, es van convertir en part de la meva professió, la van apuntalar i em va convertir en una altra actriu, però no podia imaginar fins a quin punt formaria part de la meva vida, com a dona de l'Armando [el seu marit, mort el 1994], com a mare de les meves filles. És anímicament contagiós. Tothom al meu voltant sap que sento aquest amor.

P. Ha dit: “Quan recito sobre un escenari neix d'ell”. I quan n'interpreta d'altres?

R. Lorca ha canviat la meva manera de recitar. Alberti també em va aportar moltíssim, però el Federico m'ha tocat en altres sentits més íntims.

P. Marcos Ordóñez va publicar a EL PAÍS quan vostè i Pasqual van estrenar Romancero Gitano a La Abadía: “Pasqual i Espert són com aquests artistes flamencs beneïts pel duende, i dir duende és dir Lorca”. Els que són al pati de butaques la senten i poden sentir que qui recita és Lorca vestit de Núria Espert.

R. Tant de bo algú ho pensés! Ha, ha, ha! El que veuen en les representacions és que soc jo la que es posa el seu vestit i ho omplo tot amb el que he après de memòria, assajat i llegit. Cadascun dels poemes del Romancero gitano podria ser una meravellosa obra de teatre de dues hores. Jo intento que tot aquest contingut sigui aquí, no només els personatges que s'increpen entre ells, que es contesten. Com a actriu, intento que tot es torni carnal, com si m'estigués passant en aquest moment.

P. A què obliga l'escenari quan té els textos tan endins?

R. El desig és que creguin que és ell qui ho està dient, que és ell qui intenta que l'entenguin, perquè és Federico en estat pur. Ell ho ha vist i tot apareix davant dels seus ulls. Diu: “Si ustedes me preguntan por qué digo ‘mil panderos de cristalería en la madrugada’, les contestaré que eso es lo que he visto en manos de ángeles, pero no sé decirles más porque no sé qué significa”. Per al públic a qui li agradi la poesia és molt valuós. Si m'accepten, m'estimen: només que sàpiguen quatre coses s'emporten com una declaració d'amor d'ell.

P. Ordóñez també deia que Lorca va al rescat quan algú li demana ajuda “en èpoques tèrboles o mediocres”. Li ha servit a vostè per a aquest moment?

R. Crec que a mi i a tothom que el llegeix. Al principi es va dir que estàvem tan aterroritzats que només la cultura ens podria ajudar. Sona com una veritat, encara que no sé si al final això s'ha quedat només en paraules. A mi m'ha servit. Aquest desastre m'ha agafat enmig de la gira de Romancero gitano. Quan em preparo per reprendre la gira, els versos m'allunyen els pensaments que tinc quan al migdia els informatius transmeten aquestes tremendes notícies.

P. Què va significar tornar al Romea?

R. Menys del que esperava. Temia emocionar-me massa, però va ser tan normal tornar a tenir el públic, vestir-me en aquell mateix camerino... Jo vaig pensar que seria malenconiós, però va ser alegre, com tornar a casa després d'una gira molt llarga. Quan la gent va respondre d'aquesta manera, amb els problemes que ja tenia Catalunya abans del virus, va ser com una pau enorme. El mes que hi vam ser em va omplir de coses bones.