Les desventures del cosí Pons

Honoré de Balzac (1799-1850) no va viure molts anys, però va deixar una obra immensa, quasi tot novel·les i contes, obra que als darrers anys ha estat sistemàticament i puntualment retraduïda i editada per Hermida Editores, una casa solvent, amiga dels clàssics. Acaba d’oferir als lectors el volum XI de la sèrie principal de Balzac, La Comèdia humana (així, tipogràficament, a la coberta del llibre, donant a entendre, com volia l’autor, que es tracta d’una rèplica contemporània de la Commedia del Dante), que inclou una de les novel·les més apreciades pels lectors pertinaços del geni francès, el qual va oferir als historiadors de la posteritat, com Josep Pla a Catalunya, els millors documents que es puguin trobar per reconstruir la història de la primera meitat del segle XIX a França: La Comedia humana, volum XI, traducció d’Aurelio Garzón (Madrid, 2020).

El cosí Pons, la novel·la a què ens referim, farà les delícies de qualsevol persona amiga del col·leccionisme; però en part li causarà tristesa. Pons és un músic que ha estalviat tota la vida per poder adquirir, gairebé sempre a preu de saldo, una sèrie d’objectes, en especial quadres, mobles i miniatures, que guarda a casa seva sense haver-se adonat que, amb el temps, s’ha convertit en una col·lecció valuosíssima. Com a bon col·leccionista estima allò que ha reunit pel goig de tenir-ho i gaudir-ne, no per fer-hi negoci. Qui s’ha assabentat del valor del que Pons té a casa són uns cosins seus, els Camusot de Marville, burgesos esdevinguts nou-rics, circumstància que té una enorme importància en aquesta obra. La portera de Sylvain Pons —home que viu des de fa anys en companyia d’una tan bona persona com ell, l’alemany Schmuke—, madame Cibot, també coneix el valor d’aquella col·lecció i, en companyia astuta, rapaç, pèrfida i fementida d’un amant seu quincallaire, d’un jueu retratat massa tòpicament, també col·leccionista, i d’un advocat sense escrúpols —“Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”—, porta a la mort el senyor Pons i a la ruïna el seu companyó fidel, fent plegats tota mena de matràfoles.

Aquí entra la història pròpiament dita. Balzac va escriure i publicar El cosí Pons, primer per entregues i després en forma de llibre, l’any 1847; els fets de la novel·la s’esdevenen entre la revolució de 1830 i la de 1848, és a dir, en temps de la monarquia de Lluís Felip d’Orleans, “el rei burgès”. A Balzac no li va desplaure mai la idea de prosperar —malgrat que va fer molt sovint negocis ruïnosos, que el van a obligar a prodigar-se com a autor de novel·les fulletó—, i, en aquest sentit, va seguir el consell que tant Lluís Felip com el seu ministre François Guizot van divulgar entre els francesos: “Enrichissez-vous”, “enriquiu-vos”. El que no va quedar clar, com ha demostrat la història ulterior de la classe burgesa —pràcticament desapareguda a Catalunya, quan havia estat el motor, i quasi l’ànima, de la seva prosperitat als segles XIX i XX—, és si hom havia d’enriquir-se seguint els preceptes dels Evangelis (?), o fent servir totes les males arts que fossin necessàries.

Aquest és el quid de la nostra obra d’avui, enormement aconsellable per als qui desitgin conèixer les característiques morals, la pruïja pels diners, la hipocresia i la tendència al crim com a mal menor per aconseguir una determinada fi —Maquiavel hi hauria dit alguna cosa, cap elogi— d’aquesta classe social que va ser la gran protagonista de quasi totes les societats d’Europa entre el Congrés de Viena i, a casa nostra, el començament del procés infaust, punt de partença de l’anihilació definitiva dels “senyors de Barcelona”, el seny català i les bones maneres.

Aquesta no és l’única de les novel·les de Balzac en què l’autor fa entrar el flux monetari; n’hi ha moltes, però és potser la més cruel de totes: cruel envers la bona fe del cosí Pons i el seu amic, i doblement cruel, per justiciera, envers tots els altres protagonistes de la novel·la, que només es mouen per una ambició cega, cobdiciosa, insaciable i, al capdavall, criminal. Llevat dels dos bonhommes, tota la resta dels personatges d’aquesta obra formen una mena d’organització criminal, de les quals hem tingut alguna notícia, recentment, a casa nostra.

Vet aquí la gran lliçó d’aquest llibre: la classe burgesa, emprenedora i florent al llarg d’uns cent cinquanta anys, per força havia d’acabar de la manera que ha finit: ofegada en el seu relativisme moral, en la seva hipocresia mal dissimulada, en la seva ociositat improductiva i en una plàcida condescendència davant el furt, la rapinya i la manca d’escrúpols morals.

El que no podia preveure Balzac quan va escriure aquesta novel·la és que la burgesia, com va apuntar Theodor Adorno a mitjan segle XX, era una classe social sense hereus. Això vol dir que no trigarem gaire a ser orfes.