Jazz, notes al final del túnel

El festival de jazz de Terrassa va començar la 39a edició dimecres passat; el de Barcelona obrirà el 24 d’octubre la 52a. Podria fer l’efecte de normalitat en el panorama jazzístic català, però res més lluny de la realitat. Si tots els sectors culturals estan en crisi per la nova normalidad, el del jazz és dels més afectats. Músics, programadors i públic lluiten contra l’adversitat en un sector que històricament ja vivia en precari

La felicitat de les sales de concert i clubs catalans després de poder reobrir les portes amb prou feines va durar vint-i-quatre hores: dimecres passat a la tarda, la Generalitat va fer marxa enrere. La prohibició xoca en el sector: només afecta sales i clubs que exclusivament tinguin llicència per a actes musicals o discoteques. Els locals amb llicències de restauració han pogut organitzar concerts tot aquest temps i podran seguir fent-ho malgrat la prohibició.

Horacio Fumero, durant dècades contrabaixista de Tete Montoliu, recorda: “Quan al juliol ja es podien fer bolos, vaig tocar al Jamboree i tot estava controladíssim. El club va prendre totes les mesures i la gent era respectuosa. Això no era un focus d'infecció! Però ho van prohibir”. El Jamboree és només un exemple. Els clubs continuaran tancats dibuixant un panorama cada vegada més complex per als joves jazzistes. “Avui, els que comencen no tenen on tocar”, prossegueix Fumero. “Són gent que vivia només dels ingressos d'aquestes actuacions, que no eren gaire grans, però eren immediats; ara ho tenen molt difícil. A més, quan els clubs obrin amb assistències reduïdes, si abans pagaven malament ara serà pitjor”.

Joan Mas, amo del Jamboree, és encara més taxatiu. “Conec molts músics que es comencen a desesperar i fins i tot es plantegen canviar d'ofici”. Mas no només està dolgut per un tancament que considera “un greuge comparatiu” amb els cinemes, teatres, metros i autobusos, sinó pel tracte: “Els polítics ens diuen les coses per la premsa. L’Administració va dir que fer concerts en clubs seria delictiu i que ells mateixos ens denunciarien... que ens tractin com a delinqüents sobrepassa tot el que és previsible”.

Mas ho veu negre. “És possible que les sales intermèdies com la meva desapareguin. He demanat un crèdit sobre un altre crèdit anterior. Si me’l concedeixen, aguantaré fins a l’estiu. Si no, tancaré en dos mesos. La pandèmia eliminarà els més febles del sector; espero ser fort i poder-me quedar, però segur que apareixerà gent jove que farà coses noves”.

Entre els locals que han pogut continuar oberts per acollir-se a una altra normativa les coses no estan millor. Les xifres autoritzades d’audiència no permeten ni cobrir despeses. “Estem vivint la desaparició de la música en directe, igual que la del petit comerç de proximitat”, creu Susana Carmona, coordinadora de la Jazz Cava de Terrassa. “Som una entitat que no busca beneficis i tenim un local municipal, si no, ja no existiríem”.

El pessimisme s’acarnissa amb tot el sector. “Si abans hi havia poca feina, amb la pandèmia pràcticament res”, es lamenta el saxofonista Gorka Benítez, que subsisteix gràcies a les seves classes a l’ESMUC i el Conservatori del Liceu. “Aquí hi ha grans músics, però no bons grups. Per fer un grup has de tenir voluntat, crear la música, tenir concerts... I si ja fa anys que és difícil mantenir aquesta continuïtat, ara és impossible. Durant la pandèmia hem pensat les nostres coses. El pitjor és que aquesta música, per més que la tinguis al cap, si no va a l’escenari, desapareix”.

El trompetista Ray Colom busca la llum al final del túnel. “Ara és el moment de ser més independent”, afirma. “Treballo més a casa, he fet més produccions i enregistraments. Dedico molt temps a les xarxes: mentre les sales, quan obrin, hagin de treballar al 50% de l’aforament, aquesta serà una sortida. Simplement el públic s’ha de mentalitzar que ha de pagar pel que veu. El problema és que els concerts a internet són freds per la falta de públic”.

Més alumnes a classe

Fumero coincideix en la necessitat de la proximitat del públic. “Des de l’escenari pots veure la gent amb mascareta i separats per unes quantes cadires, però aquesta imatge es compensa per l’alegria que desprèn la gent en anar a un concert i nosaltres per sortir a l’escenari. Es nota aquesta necessitat en el públic. Si la cosa es recompon aviat encara es poden recuperar coses, els músics som molt tossuts. La gent jove continua muntant projectes. A més, al jazz de l’ESMUC, després del confinament s’ha apuntat més gent que en anys anteriors”.

Tito Ramoneda, director de The Project, organitzador del festival de jazz barceloní, també ha detectat en el públic “enormes ganes de poder assistir a concerts”, explica. Però no tot és un camí de roses. “Amb els aforaments actuals i les mesures, és impossible que es mantingui una petita productora. Sempre havien estat els concerts multitudinaris els que acabaven pagant el Festival de Jazz. Seguim, però les retribucions actuals no podran ser les que eren abans”.

Mas pretén fer tornar el jazz gratuït i a l’aire lliure a la plaça Reial. “Tots els empresaris d’allà estem d'acord que la música no ha de desaparèixer de la plaça. L’Ajuntament encara no ha contestat. Nosaltres correm amb totes les despeses. Ja veurem...”.