Glossolàlia domèstica

Un dels atributs del llenguatge poètic és la capacitat d’ajuntar termes completament allunyats en l’ús quotidià, que passen, per mitjà de les armes retòriques, a ser part d’un sol sentit. Aquestes unions suggestionen el cervell perquè li procuren sinapsis noves: una petita descàrrega elèctrica neuronal que connecta, gràcies al llenguatge figurat, uns departaments estancs del cervell. La realitat hi guanya amplitud mentre el pensament hi guanya capacitat de relació.

La propietat poètica que contenen aquests vincles és, habitualment, fruit d’una expressivitat alliberada o d’una sensibilitat d’imaginació fulgurant, però pot ser un mer producte de l’atzar. Temptar la sort per cercar-li un significat és la base de les divinacions i d’algunes formes d’art que han buscat defugir la voluntat com a motor de les formulacions estètiques. Hi ha mil maneres de provocar la col·lisió de dos conceptes deixats en mans de la casualitat: obrir llibres per on sigui i agafar-ne mots a la ventura, utilitzar sistemes informàtics que, per comptes de buscar freqüències de proximitat entre termes, busquin quines paraules es troben més incomunicades, etc.

En les meves investigacions juganeres, he descobert que, des de ben petit, havia creat nexes de sentit inesperats en provar de transliterar cançons que no acabava d’entendre. És a dir, que quan cantava lletres de significat desconegut, el meu cervellet acomodava les sonoritats a les seves capacitats lèxiques de manera que articulessin frases amb una estructura intel·ligible per a mi. Si això ja em passava amb peces escrites en la meva llengua materna, però que contenien un vocabulari més extens que el meu d’aleshores o que, entre sinalefes i elisions, motivaven ambigüitats interpretatives (homofonies), podeu imaginar quina festassa era quan es tractava de posar paraules catalanes a pronúncies d’altres llengües.

Mai no he perdut aquest interès per apropiar-me els sons dels altres, per adaptar a les meves paraules el que sento emetre per qualsevol boca humana, i, exercitant-ho, he arribat a la conclusió que hi ha llengües de sonoritats properes i de grups lingüístics relativament allunyats que donen molt de joc a l’hora de fer aquestes transcripcions. El grec i el castellà, per exemple. A la cançó To nykifo (El vestit de núvia), de Costas Cacoyannis i Pambos Kouzalis, es pot sentir perfectament com la cantant comença dient “Tonificó, tajos dejó” (va tonificar, va deixar talls).

Per al català, el parentiu més simpàtic l’he trobat en les sonoritats del letó. Si hom escolta, posem per cas, la cançó Divas vientulibas (Dues solituds) del grup Instrumenti, sentirà com, a la tornada, hi apareixen unes “dives veient olives”.