Kilian Jornet: “He decidit no viatjar més del que suposi emetre tres tones de CO2 l’any”

Kilian Jornet (Sabadell, 1987) és conegut per les seves gestes com a corredor d'ultrafons a la muntanya, com pujar sense oxigen dues vegades seguides al cim de l'Everest amb sis dies de diferència el 2017. No obstant això, ara ha emprès una altra prova contra rellotge molt diferent: frenar la degradació d'aquests ecosistemes. El superatleta no només ha llançat la seva pròpia fundació per protegir les muntanyes del canvi climàtic, la contaminació o la pèrdua de biodiversitat, sinó que ha pres la decisió personal de no viatjar més del que suposi emetre tres tones de CO₂ l'any per reduir el seu impacte. En una conversa en línia des de casa seva, a Noruega, el català gira la càmera de l'ordinador per ensenyar el que es veu des de la finestra: un paisatge sublim ple de cims. Com explica, la muntanya és el seu medi natural, la seva llar, i no aguanta gaire temps en una ciutat. Per això, li fa mal reconèixer que part de la degradació d'aquests espais també ha estat culpa seva: “La meva vida en els últims 10 anys ha estat un desastre des del punt de vista ambiental”.

Pregunta. Què representa la muntanya per a Kilian Jornet?

Resposta. És el meu medi, és on he nascut, on he crescut, on em sento a gust. Puc sentir-me com a casa als Pirineus, als Alps, a l'Himàlaia… En una ciutat o un poble gran estaré molt estressat.

P. Es pot parar atenció a les muntanyes quan s'està competint?

R. Durant la cursa és evident que no. Però l'any que he fet més competicions han estat unes 50, això suposa 50 matins de 365 dies, la resta de dies soc a la muntanya per entrenar sense l'estrès de la competició, aquí sí que en pots gaudir.

P. Què és el més fascinant d'aquests espais?

R. La varietat. El més sorprenent és que poden ser llocs molt diferents. És impossible comparar la zona alta de Khumbu, al Nepal, amb les torres de roca de Monument Valley, als Estats Units, els fiords i parets de les muntanyes d'aquí a Noruega o una regió de grans glaceres a Groenlàndia. Són zones completament diferents, però després la mateixa muntanya que tinc davant de casa cada dia és diferent. Ara és tota groga, però a l'hivern hi haurà dies que serà de gel, d'altres que hi haurà aurores boreals. El que fascina de la muntanya és com canvia, com s'adapta.

P. Per què cal preocupar-se per les muntanyes?

R. Hi ha tres coses que són preocupants. Una són els efectes del canvi climàtic, que es veuen molt clarament a les glaceres, que van disminuint o desapareixent completament. A banda que una glacera és molt bonica, això té conseqüències importants, com la desestabilització de les roques o la transformació d'aquests ecosistemes i, per tant, de la biodiversitat. D'altra banda, hi ha la contaminació. Aquí a Noruega tinc la sort que puc sortir a córrer i puc beure sense cap problema a qualsevol llac o riu, però hi ha moltes regions, fins i tot en zones de muntanya, on l'aigua està contaminada. I després hi ha el gran repte de com l'home interactua amb la natura i quin és el model turístic i de vida d'aquestes regions de muntanya.

P. Què has vist a la muntanya que t'hagi fet més mal?

R. És xocant quan vas a un camp base fora de temporada, a l'estiu o a la tardor que no hi ha ningú (perquè tots van a la primavera), i t'ho trobes tot ple d'escombraries. Però també quan vas pujant una muntanya als Pirineus i veus uns nanos amb una moto de neu perseguint isards.

P. Viatjar amb avió per arribar a muntanyes de tot el món també suposa generar emissions que accentuen el canvi climàtic. Com es porta aquesta contradicció?

R. Doncs com totes les contradiccions: fan mal i cal buscar un equilibri. En els últims anys he intentat reduir el nombre de viatges i ara he decidit no viatjar més del que suposi emetre tres tones de CO₂ l'any, i això significa un viatge internacional i un o dos viatges curts.

P. Això allunya molt algunes muntanyes.

R. És el compromís que he assumit i que vull complir, els meus patrocinadors ho han d'acceptar. Al final, quines competicions i projectes són per a mi tan importants per haver de viatjar? Si és per córrer en un camp d'entrenament, ho puc fer en una cursa prop de casa. I després buscar altres mètodes, com agafar un tren.

P. Un compromís així deu canviar molt la planificació de l'any.

R. Sí, ho canvia molt. Però cal pensar quin és el model esportiu. Avui dia és agafar un grup força estable de persones i anar-les movent d'un lloc a l'altre per fer el mateix. No ho sé. No pot ser un model més local i reservar els viatges per a les finals? Crec que és el moment de discutir sobre quin és el model del futur perquè l'esport sigui més sostenible.

P. És per això mateix que es crea ara la Fundació Kilian Jornet en defensa de les muntanyes?

R. Ja estava fent accions individuals des de feia anys, amb altres associacions o intentant conscienciar la gent que em segueix a les xarxes socials de la importància de preservar les muntanyes. Però el naixement de la meva filla [el 2019] potser em va fer veure més la urgència i preguntar-me quina era la millor manera d'utilitzar el pes que pugui tenir per actuar. Vaig veure que potser la manera més útil era creant una fundació.

P. La reculada del gel a les muntanyes és un senyal d'alarma que no estem escoltant?

R. Un 40% de les glaceres ja s'han perdut, no serem capaços de recuperar-les, però el 60% encara les podem salvar. Soc una persona optimista en general. Cal acceptar que hi haurà canvis, però no cal resignar-se, hem de lluitar per invertir la situació. Jo crec que la meva filla i la seva generació gaudiran de la neu i les glaceres d'una altra manera, però ho podran fer.

P. Per a algú que es va criar als Pirineus, en un refugi de muntanya guardat pel seu pare, què se sent en veure com les glaceres d'aquestes muntanyes ja estan completament condemnades?

R. Fa pena, fa pena, perquè són boniques, perquè tenen un rol. Fa pena sabent que també és culpa meva. La meva família em va educar amb aquesta sensibilitat, però la meva vida en els últims 10 anys ha estat desastrosa des del punt de vista ambiental. Per què sempre esperem tant? Cal veure els errors que hem comès, però no quedar-nos només amb ells, cal invertir-los.

P. La gent busca abans de res una vida còmoda, sense considerar l'impacte que té?

R. Sí, busquem la comoditat, però també som molt d'hàbits. [En aquest moment, treu el cap a la pantalla la seva filla, somrient]. Jo no crec que el fet de transportar-nos d'una altra manera hagi de ser menys còmode. O, per exemple, ara estem fent l'entrevista així, i també és còmode. Crec que no és tant la comoditat com el canvi d'hàbits.