Kilian Jornet: “Això és una gran prova per veure com funcionem com a societat”

Kilian Jornet (Sabadell, 32 anys) ha ofert la visualització gratuïta dels documentals que ha gravat sobre els seus reptes en ultramaratons i cimeres per combatre el confinament a causa del coronavirus. Des dels afores d'Andalsnes, un petit poble a la costa oest de Noruega, mentre descansa de perseguir la seva filla d'un any, que ja fa dos mesos que camina, l'especialista en carreres i esquí d'alta muntanya reflexiona sobre aquest insòlit moment.

Pregunta. Com està la situació a Noruega?

Resposta. Han tancat fronteres, escoles i universitats, però de moment no hi ha quarantena i es pot sortir al carrer. Com que nosaltres veníem d'Itàlia, vam passar uns 10 dies a casa i després ja he començat a entrenar normal. Visc en una regió en què, quan surto a entrenar, en tot l'hivern em creuo dues o tres persones. Puc entrenar sense veure ningú, així que tampoc ho noto gaire.

P. Com viu el que passa a Espanya?

R. Com un problema global. Abans de venir a Noruega, vam ser a França i a Itàlia i vam viure la situació allà. Cal actuar ràpidament i les mesures, encara que semblin dràstiques, són importants. Si continues trobant-te amb gent, el virus es continua propagant. Jo puc entrenar però no em poso en embolics de muntanya per no col·lapsar el sistema sanitari si hi ha cap problema. L'important és no mirar la part individualista, sinó pensar en el col·lectiu. Pots no tenir símptomes però ser-ne transmissor i fer que no es trenqui la cadena, cal ser conscients d'això.

P. A la muntanya moltes vegades es veu tant l'egoisme com la solidaritat de la gent. Ara també?

R. Sí. En els moments més difícils surt el millor i el pitjor de cada persona. Això és un gran test per veure com funcionem com a societat. És una cosa global. És una epidèmia que afecta el primer món. Quan ha passat al tercer món no n’hem fet cas. Això farà replantejar moltes coses de com funcionem com a societat.

P. Resulta que en la societat de la tecnologia i de la comunicació a distància ara l'allunyament humà és obligatori...

R. Jo soc bastant introvertit i precisament ser a prop no és el que busco molts cops, però això ens farà adonar-nos de la importància del contacte humà. El capitalisme és molt individualista i estem veient que la sanitat pública funciona i ens ajuda. Cal pensar quin model de societat volem. La majoria de la gent reacciona bé. Es pot funcionar de manera més col·lectiva.

P. Vostè, que viu i competeix en contacte amb la naturalesa, creu que aquesta crisi té relació amb la mala cura del medi ambient?

R. No ho crec. Això és un virus que pot ser químic o pot ser que estigués enterrat a les glaceres i amb el desglaç hagi sortit, que vingui d'animals o que hagi estat aquí durant anys. Cal aprofitar ara perquè, quan tornem a arrencar la maquinària del sistema mundial, ens replantegem que les baixades de contaminació, per exemple, a la Xina, han estat impressionants. Potser no s'ha de tornar al mateix ritme que abans, sinó que es pot viure amb un ritme més baix. Serà difícil que passi, però ara hi ha molta més conscienciació ecològica en les generacions més joves. Hi ha altra interessos econòmics, però grans empreses també van canviant la manera de pensar.

P. Aprecia el canvi climàtic en els seus entrenaments?

R. Sí, es veu any rere any. A les glaceres és molt visual. Va baixant el nivell de gel en zones com l'Himàlaia, els llacs van creixent... Hi ha molts canvis i molt ràpids.

P. Quins són els seus propers reptes?

R. Tornar a l'Himàlaia. La nostra idea era anar-hi en unes setmanes, però ha quedat cancel·lat. Serà una situació difícil al Nepal perquè és un país que viu molt del turisme, així que en cancel·lar permisos i expedicions perdran molts diners. I alhora és un país molt pobre i si arribem turistes infectats no té un sistema sanitari adequat. Esperarem a veure com va la situació. Ara el menys important és l'esport. Faré el que pugui a casa fins que passi la pandèmia. El que faig és un ‘hobby’, vaig a la muntanya a córrer i esquiar perquè m'agrada.

P. La idea era tornar a vuitmils...

R. Sí, però comunicaré més endavant el repte exacte. M'agrada anar-hi, fer-lo i després explicar-lo.

P. El que el motiva ara és més l'alpinisme que les carreres?

R. El que em motiva molt és el rendiment. Vull continuar competint perquè m'aporta molt, però és cert que no tinc les mateixes ganes que fa cinc anys de voler guanyar una carrera. Aquest any m'agradaria fer alguna cosa en asfalt, perquè no ho he fet mai, sóc molt dolent. On tinc més motivació és en l'alta muntanya.

P. Ha pensat en el repte olímpic?

R. Quan vaig començar amb l'esquí de muntanya, entre el 2000 i el 2010, em motivava anar a uns Jocs Olímpics. Però crec que hi ha esports que per ser olímpics han canviat la seva essència, la seva manera de ser, i això no m'agrada, no crec que sigui el millor. L'olimpisme s’ha de replantejar el que és. Es parla dels valors olímpics, de l'esperit esportiu, i de vegades el lloc de celebració dels Jocs és una decisió política i econòmica per pintar bé el país. No sé si em sentiria bé anant a competir a algun lloc que serveixi d’excusa per a això. Tal com estan organitzats ara els Jocs, és més un espectacle que no pas esport.