Pandèmia i ruptura democràtica

La inhabilitació del president Torra precipita la política catalana a noves eleccions. En realitat, la imminent convocatòria electoral no hauria d'agafar ningú per sorpresa. Catalunya estava immersa en una desconcertant fase preelectoral des que al gener Torra va donar per esgotada la legislatura i va anunciar noves eleccions sense arribar a convocar-les formalment. El Govern català es trobava en una situació insostenible, paralitzat per la seva feblesa parlamentària i per les contínues desavinences entre ERC i Junts per Catalunya. Davant d'aquesta situació el més aconsellable era donar per liquidada la legislatura i tornar a convocar els catalans a les urnes.

En efecte, en condicions de normalitat, tant la inestabilitat política a Catalunya com la inhabilitació de Torra serien motius més que suficients per a un imminent avançament electoral. No obstant això, ens trobem enmig de la segona onada de la pandèmia, un context que podria comprometre el bon desenvolupament de les eleccions. L'experiència dels processos electorals del juliol a Galícia i el País Basc haurien de ser una lliçó suficient per entendre com és de desaconsellable convocar eleccions enmig d'una pandèmia. Llavors, el Govern basc i la Xunta de Galícia van prendre una decisió altament irregular: negar el vot a ciutadans que estiguessin en aquells moments infectats per la covid-19. La privació als ciutadans d'un dret tan fonamental com és el sufragi actiu va constituir un escàndol sense precedents que faríem bé d'evitar que caigués en l'oblit.

El deteriorament democràtic dels processos electorals del juliol hauria de ser un advertiment perquè els polítics catalans evitessin la convocatòria electoral mentre la pandèmia sigui entre nosaltres. És cert que la celebració d'eleccions a Galícia i el País Basc eren un imperatiu legal, ja que havien transcorregut els quatre anys des dels últims comicis. No obstant això, en el cas de Catalunya encara queden una mica més de 14 mesos perquè s'esgoti la legislatura, per la qual cosa les eleccions són evitables si el Parlament així ho desitja. És per aquest motiu que em sembla desconcertant que els polítics d'un i altre bàndol s'hagin manifestat partidaris de convocar eleccions com més aviat millor sense prendre en consideració l'enorme efecte desestabilizador que pot tenir la pandèmia.

Al meu parer, portar Catalunya a una convocatòria electoral al gener és un greu error. La responsabilitat i la prudència aconsellen una nova sessió d'investidura per triar un president de la Generalitat que retardi les eleccions fins que la situació sanitària ofereixi les garanties necessàries. Soc conscient que un acord en aquest sentit és més que improbable. Aquests últims mesos hem pogut constatar que la pandèmia, lluny de fomentar l'alto-el-foc entre les diferents forces polítiques, ha avivat encara més la confrontació i la crispació política. La pugna a Madrid entre el Govern central i l'autonòmic n'és un bon exemple. I tampoc és d'esperar que es produeixi un parèntesi en el clima de confrontació que pateix la política catalana des de fa anys.

Ens endinsem, doncs, a unes eleccions catalanes que estaran marcades novament per l'excepcionalitat. Després de la seva inhabilitació, el president Torra va declarar que els comicis havien de plantejar-se com un nou plebiscit i va considerar que l'independentisme havia d'avançar cap a una ruptura democràtica, pacífica i desobedient. Va demanar, en definitiva, que els catalans utilitzessin el seu vot en les properes eleccions com un instrument per manifestar de nou el seu rebuig a la destitució d'un president legítim.

L'estratègia plantejada pel president Torra és comprensible. Des de fa anys que les enquestes mostren de forma obstinada que ERC lidera l'espai independentista si les eleccions es plantegen com unes eleccions convencionals, sense sobresalts ni cops d'efecte. No obstant això, Junts per Catalunya és capaç de retallar l'avantatge d'ERC quan les eleccions s'emmarquen en el context de la repressió i l'exili. Així va passar en les eleccions del 2017, quan Puigdemont es va imposar contra tot pronòstic gràcies al fet que molts votants de l'òrbita d'Esquerra van sentir que en aquella ocasió tocava reivindicar la restitució del president legítim. I la millor manera de fer-ho era votant per la llista de Puigdemont.

La inhabilitació de Torra ens retorna a les coordenades del 2017 que tan bons resultats va donar a Junts per Catalunya. Esquerra es troba incòmoda competint en aquest terreny ja que des del gener del 2018 va decidir baixar de la via unilateral i presentar-se com un partit més moderat, poc partidari dels desafiaments a l'Estat i amb més vocació de gestionar el mentrestant. En la cursa per l'hegemonia de l'espai independentista, Junts per Catalunya parteix amb desavantatge i encara li segueix pesant la seva ruptura amb el PDeCAT. Però les coses poden canviar si la formació de Torra i Puigdemont aconsegueix que les eleccions se celebrin enmig d'un clima de convulsió, sota el marc de la ruptura democràtica i la protesta per la destitució d'un president de la Generalitat sense el consentiment del Parlament.

Lluís Orriols és professor de Ciència Política de la Universitat Carlos III de Madrid.