La confessió laica de Pau Donés

Està primíssim i la sonda nasal potser ho accentua. El fil de veu té un punt cavernós, però en té prou per al que vol dir. “Soc aquí per parlar de la vida i no de la mort”, llança de seguida un Pau Donés que sap que li queda poc, però no que serien tot just dues setmanes des que al maig Jordi Évole va pujar a la seva casa de la Vall d'Aran per xerrar, en el que acaba sent “una confessió laica” del músic. Així defineix el periodista els 65 minuts d'Eso que tú me das, l'entrevista que des de dimecres arriba a 245 cinemes de tot Espanya i no a la televisió perquè “encara hi ha coses en aquesta vida que han de tenir una digestió més lenta”.

L'inici de la conversa és dur, com demostra que les dues primeres preguntes d'Évole, bregat en entrevistes, siguin, després de segons d'un silenci incòmode, “No sé què preguntar-te” i “Què has fet aquest matí?”. Però després la conversa flueix, sense buscar ni fregar la fibra sensible, la qual cosa va facilitar l'edició de gairebé dues hores i mitja de material. “Teníem clar que no podia ser res lacrimògen, de recrear-se en la pena, i que això no passés ho va facilitar que tots dos arribéssim plorats a la xerrada, quan em va trucar per fer-la”, admet Évole, que va travar una curiosa amistat amb el líder de Jarabe de Palo el 2002, quan, fent el seu paper de Follonero al televisiu programa d'Andreu Buenafuente Una altra cosa, li va preguntar si Bonito i Depende eren la mateixa cançó. “No sé per què em va escollir a mi; jo aquí només faig acompanyament”, afirma Évole. “Ell sabia que eres la persona que el podia entendre millor”, opina Marc Donés, germà del cantant i present en la preestrena.

El motiu de la trobada és que Donés, que morirà el 9 de juny, vol parlar amb més temps per fugir de la imatge frívola que ofereixen les entrevistes promocionals i mostrar-se “no com ens veuen, sinó com som realment”. I ell surt tot d'una peça, amb una enteresa que gairebé intimida. No, no té por de morir: “El que m'aterra és veure la gent que té por de la vida, d'estimar i que l'estimin”, encara que, això sí, “no me'n vull anar; avui soc feliç, em sento bé”, diu. I ho repeteix al llarg de l'entrevista: “Ara no em va bé morir-me, tinc coses per fer; em demanaria una pròrroga de tota una vida, però si he de concretar, viure fins als 70”.

“El que m’aterra és veure la gent que té por de la vida, d’estimar i que l’estimin”, diu el músic dues setmanes abans de morir

L'excusa que estava encara molt enfeinat sembla ser que Donés l'hi donava també als metges i infermeres que el van tractar tant a l'hospital Moisès Broggi com al Vall d'Hebron i al de la Vall d'Aran, la majoria presents a la sala del cinema Phenomena de Barcelona, on s'ha fet la preestrena, amb familiars i músics que el van acompanyar en la seva trajectòria. A la seva casa de la Vall d'Aran, Donés aprofitava el que li quedava de vida amb els seus quatre germans, molt a prop de la casa del seu pare, però, sobretot, al costat de la seva filla adolescent, la Sara, amb qui es va reconciliar: “Es va quedar amb la idea que l'havia abandonat quan em vaig separar de la seva mare”, admet el cantant. L'exdona també hi era: “No crec en la parella, però sí del tot en la família”. Ha estat un bon pare? “No… Sí i no. No li he donat temps. El meu problema és que soc un capità de vaixell i sona la sirena d'un vaixell i me'n vaig”.

Com qui no vol la cosa, apareix en el documental (presentat a l'últim Festival de Cinema de Màlaga) l'eutanàsia, al fil del suïcidi de la seva mare, afectada de depressió crònica. “No he pensat mai a suïcidar-me; jo no, jo vida, vida”, insisteix mentre es perfila un indici de gota en un punt del tub nasal. “Clar que sí”, respon a la pregunta de si té ganes de riure i cita el film El guateque, del seu idolatrat Peter Sellers. I plora, és clar, “aquests dies, molt: és un símptoma de feblesa terrible, el fet de no plorar; és una manera de mostrar la teva humilitat, la teva manera de ser real”.

En una evident pau interior, de tornada de tot i de res, Donés admet que la sardana li sembla “la dansa més avorrida del món mundial”. Diu que Antonio Vega i Celia Cruz són els músics que més admira com a resposta a la pregunta de quins li cauen pitjor, que al final resumeix, elegant, de manera anònima: “La gent que no respecta l'àmbit de la música, que no es dedica a fer bones cançons quan podria i només ho fa per ser famós i vendre discos”. Tampoc entra contra els haters de Jarabe de Palo: “Em sap greu, els diria que no odieu. Si hi ha alguna cosa que no us agradi, deixeu-la de banda, però no ens odiem perquè l'odi no porta enlloc, només baralles i mala llet, males coses”. L'èxit, en aquest context, doncs, és relatiu (“allò de La flaca ens va arribar tard i, a més, sempre hi ha alguna cosa en una carrera, o un amic, que et baixa del núvol”). I la glòria, molt terrenal: “M'agradaria que els companys de professió em recordin i respectin com un compositor que necessitava comunicar i fer coses boniques, que les feia amb honestedat; i la gent, doncs que em recordi per les meves cançons”.

“És un símptoma de feblesa terrible el fet de no plorar; és una manera de mostrar la teva humilitat, la teva manera de ser real”, afirma el músic en l’entrevista amb Jordi Évole

El pla sempre és curt, a l'interior de casa, combinat amb les aparicions d'Évole. Va ser el mateix Donés qui va voler portar el periodista a una muntanya propera on solia escriure i meditar. Condueix ell mateix el cotxe, arrossega el degotador i allà confessa que ha demanat que se l'incineri: “Una miqueta de cendres aquí i unes altres al poble; cendres i vinga, a córrer”, deixa anar mentre constata que li agafa fred, potser perquè ja pensa que “m'hauria encantat conèixer els meus nets”.

“La pasta de la qual està feta Donés és a força de molta consciència, del que ha fet i viscut. Aquí desapareixen el personatge i l'ego, es mostra fins a un punt transcendental… Els qui pensin que en el Pau hi havia postureig aquí veuran que era més autèntic del que es pensaven”, sosté Évole, que per esvair dubtes ètics sobre la idoneïtat de fer o no l'entrevista (produïda per Atresmedia i Producciones del Barrio i la recaptació de la qual, en part, anirà per a l'hospital Vall d’Hebron) va consultar-ho amb la doctora que va tractar més directament Donés. És Elena Hélez, la veu a l'inici del documental i present en la projecció: “Ell volia desestigmatitzar la malaltia”, deixa clar. “Va mostrar una clarividència brutal, no tenia dubtes de res”, diu Marc Donés sobre la imatge del seu germà en el documental.

Sobre la pasta de Donés, el final de l'entrevista ho aclareix tot, encara més: “Moltes gràcies per tot, a qui sigui, a tothom en general. Eso que tú me das, la cançó, és el que m'ha donat la vida”, assenyala. I per a la música dels crèdits diu que escolliria Antonio Vega i el seu El sitio de mi recreo: “(…) donde se creó la primera luz (…) volveré a ese lugar, donde nací”. “Això, afinat”, diu: costa reconèixer la veu de Donés. En un moment, no arriba. Però sí, la canta.