Els camarades arquers

Ha arribat la tardor a Viladrau com una sobtada ràfega de malenconia i d'aquí ja ha marxat tot Déu. Han marxat els oriols on vulgui que marxin els oriols, i el bosc en altre temps tan acollidor s'omple de bolets, ombres i coses mortes. Jo he provat de fer com si res, ignorar la realitat i prorrogar l'estiu malgrat la inexorabilitat del calendari. Però és impossible negar la llum tan diferent, l'aire diàfan que proclama l'absència de les orenetes i els falciots, la nova brisa que posa la pell de gallina. Així que per espolsar-me aquest estat d'ànim a la baixa m'he posat a fer tir amb arc.

Dispares unes fletxes i t'animes, sobretot si encertes al blanc, cosa que invariablement faig —i no que es prengui per immodèstia— ja que no debades fa la barbaritat de 47 anys que el practico. M'és fàcil portar els comptes perquè em vaig comprar el meu primer arc just després de veure al cinema Balmes, el 1973, Deliverance, de John Boorman, en què Burt Reynols en carregava un, i vaja com l'utilitzava. També podia haver optat pel banjo (l'altra icona de la pel·lícula) i la meva vida hauria estat diferent, més com Pete Seeger i menys com Robin Hood. El cas és que després d'una primera època autodidacta provant de travessar conills vaig aprendre a disparar de veritat a la federació, em vaig comprar el meu segon arc (un Yamaha Ydf 66 de 38 lliures, el que continuo utilitzant, ara ja vintage, ell i jo) i em vaig convertir en un arquer més o menys seriós. En l'actualitat, com he perdut la mira, faig tret instintiu, a l’estil de Zen en el tiro con arco (Kier, 1972), l'influent llibre d'Eugen Herrigel que va descriure el seu aprenentatge amb Awa Kenzo (1880-1939) el gran mestre de kyudo, l'art marcial del tir amb arc japonès, i que tant ha marcat milers d'arquers, de vegades malament, com en el cas de Curro Estabanell, que es va agafar al peu de la lletra allò que no importen l'arc, el blanc, la fletxa ni un mateix, amb la qual cosa tirar al seu costat, mentre tancava els ulls i repetia com un mantra “jo soc la fletxa”, resultava prou arriscat, per no dir que era la nata.

Entre els últims llibres de tir amb arc que he llegit figura, per cert, Zen bow, zen arrow (Shambala, 2017), un llibre sobre la vida i els ensenyaments de Kenzo a càrrec de John Stevens, ell mateix deixeble del mestre japonès. A Sendai, Stevens va seguir els passos de Herrigel i després d'anys de neguitosos estudis de les idees i tècniques de Kenzo (inclosa la descoratjadora sentència “no fa falta un arc per practicar tir amb arc”) va tenir una epifania: per fi va disparar una fletxa perfecta, sense premeditació ni objectiu, i va assolir el blanc. Diu que va ser una sensació “tremendament eròtica” (serà per això que jo hi persisteixo). A continuació, va baixar el llarg arc, el va deixar a l'armer, i va marxar del dojo. No va tornar a disparar mai. Per assaborir l'experiència d'“un tir, una vida”. Bravo.

Tornant al meu propi historial d'arquer, diversos amics, May, Claudio, Kiko, Tato i Curro, estimulats pel meu entusiasme –i el fet que a Viladrau hi havia poc més a fer: escoltàvem Melanie i jugàvem llargues partides de Risk– també van adquirir arcs en els setanta i aviat vam formar un grup bigarrat que es reunia per disparar. Al principi ho fèiem a cases particulars, on érem ben rebuts per la novetat, però la notable falta de perícia d'alguns membres de la banda i alguns episodis lamentables, amb fletxes clavades en llocs inversemblants, van fer més prudent que anéssim a disparar a la muntanya, en un paratge que constituïa un camp de tir natural bastant segur (els passejants l'evitaven) i que vam batejar com el cementiri de les fletxes, per la quantitat que trencàvem o perdíem. L'arquer més veterà era Pep Bofill, l'única persona que he conegut que anava a tirar a l'arc amb vestit de tres peces, fulard, petaca i les cròniques de Froissart sota el braç. Ens relatava les grans gestes dels arquers anglesos a Crécy, Poitiers i Agincourt, cosa que ens inspirava, però quan tirava tots corríem a buscar un lloc segur.

En aquells temps componíem una bonica imatge, un grapat d'arquers alineats disparant embolcallats en somnis èpics, amistat i els sons de l'ofici: el tuang de les cordes, l’uuuosh de les fletxes i el plaf en assolir el blanc (quan li donàvem). Ara he recordat els feliços dies de companyonia i fletxes llegint Los camaradas arqueros (Molino, 1968), un llibre juvenil que vaig trobar de segona mà i que narra les aventures d'uns nens francesos que munten el grup amb el nom del títol per practicar el seu esport favorit. Nosaltres, encara que havíem sospesat els de Finsbury Archers, Lancashire Bowmen i Woodmen of Arden, no teníem nom, però també ens podíem haver dit Les Compagnons de l'Arc, com els del llibre.

Amb la remembrança dels meus propis camarades arquers, m'ha envaït la malenconia tardoral de què fugia. La vella fraternitat de la fletxa s'ha desfet. Alguns han mort. Des de fa molt temps acostumo a tirar sol, o de vegades amb Evelio P., Flecha Rota. En un d'aquests estranys girs que té el cap m'he posat a pensar què haurà estat dels vells arcs dels meus amics. On reposaran desencordats, destensats, tips de fletxes i de records. He provat infructuosament de rastrejar el de May, aquell bonic arc canadenc que semblava fet per caçar pumes: m'han dit que el guarda un nebot. El meu, el meu arc, l'enterraran amb mi, si hi ha sort a bord d'un vaixell viking en flames. Amb aquests pensaments tan animosos he disparat una fletxa excepcional. No perquè hagi donat en el centre del blanc sinó perquè ha anat a clavar-se al culatí d'una altra, en actitud Robin Hood, una cosa que no m'havia passat mai. Pura xamba, però els núvols s'han obert i un raig de sol ha caigut sobre els cercles de la diana com una pedra de llum en un estany, i he dedicat l'afortunat tir a tots els antics companys. Va per vosaltres. His bow was always ready, and he kept his arrows sharp.