Distància social

Distància social és una expressió que s’ha infiltrat entre nosaltres i que inspira una part important dels protocols que cal seguir en aquesta pandèmia, de manera que s’ha convertit en un atribut de l’espai públic i també de l’espai educatiu i de l’espai productiu. La distància social s’ha deixat veure de moltes maneres, de forma gràfica, afegida a posteriori en l’edició d’alguns espots publicitaris de moda superposant entre els models una cosa semblant a unes cotes, com si es tractés de les dimensions d’una construcció o un objecte; també en les línies adhesives a terra que regulen la separació entre persones a les cues de supermercats, en les petjades retolades a les voreres per organitzar els torns dels comerços al carrer, i així un llarg etcètera. La gràfica s’ha incorporat immediatament a la ciutat, recordant-nos les dimensions dels llocs pels quals transitem i dels llocs de treball que habitem unes hores cada dia. Complir amb aquesta distància social obligada per la pandèmia ha modificat els aforaments dels espais i equipaments públics i dels edificis col·lectius, i n'ha empetitit la capacitat, engegantit les dimensions relatives i posat a prova els que gestionen l’ocupació d’aquests espais. Teatres, sales de concerts, oficines o escoles han reduït momentàniament butaques, cadires o taules i han eixamplat els espais de circulació. Tot té aspecte del guió d’una pel·lícula de ciència-ficció en la qual els protagonistes han de fer servir uns espais construïts per una altra civilització i que aquests han d’adaptar a les seves necessitats. No se m’acut un exercici millor per aprendre sobre l’organització dels espais en una escola.

En tots aquests llocs, especialment a l’espai públic, estàvem acostumats a no tenir més noció que la nostra pròpia intuïció tàctil, un saber innat que portem incorporat en la nostra memòria més antiga i que regeix els nostres moviments i accions i les nostres relacions a l'hora d'ocupar l’espai lliurement. En paraules de G. Bachelart, som “el diagrama d’habitar aquests espais”. Ens apropem per afecte o ens separem per educació i ho subratllem amb gestos i maneres algunes vegades imperceptibles. Alguns ho anomenen l’aura que té cadascú. De tant en tant ens arribaven notícies, sempre relacionades amb les diverses versions que apareixien després d’una manifestació, sobre el nombre de persones que hi havien assistit, i ens assabentàvem que es comptaven per metre quadrat. Eren estimacions sobre l’ocupació en relació amb la superfície. Ara, tanmateix, la distància social suposa una consideració dimensional pautada aplicada directament sobre el paviment. Resulta especialment xocant quan amb l’arribada del bon temps hem vist imatges, moltes a vista d’ocell, de parcs i platges senyalitzats amb marques variades per ordenar les persones i col·locar tovalloles i para-sols a la sorra o mantes sobre l’herba. En aquestes imatges hi destaca un ordre que se’ns presenta radical i inquietant, com assenyalava Juan José Millás a les pàgines d’EL PAÍS diumenge. Probablement el que resulta més cridaner és veure que s’ordena el que fem de manera innata i ens costa acceptar que els nostres moviments puguin quedar registrats de manera similar a les evolucions de les formacions de tropes de les làmines d’Arts militaires de l’Encyclopédie de Diderot i D’Alambert.

La distància social òbviament "no juga a casa", l’espai privat, l’espai domèstic i l’espai íntim han quedat exclosos dels seus dictats per raons òbvies. Tot i així, la seva presència està latent i en algunes ocasions, com en les fotografies d’alguns parcs a San Francisco publicades durant la pandèmia, mostren com aquests espais han estat intervinguts per poder reunir les persones amb garanties sanitàries, oferint-nos una imatge que té alguna cosa de radiografia d’edifici col·lectiu, com per exemple un hotel sense sostre. Els cercles, de tres metres de diàmetre, apareixen com l’expressió més primitiva de l’habitacle d’un grup humà. Dibuixen en conjunt una cosa semblant a un poblat africà al qual haguéssim aixecat les cabanes de fang i ens mostressin les persones i els seus objectes. Llavors apareix la distància social com “per negatiu” i s’assembla a un arxipèlag de cercles amb grups de persones en què la intimitat depèn, no de les parets, sinó de la distància social, i amb aquesta, de la discreció. Espais privats a l’espai públic units per la distància social, un miracle.