Relat de Marc, mossegat per un escurçó

“Al principi no vaig veure l'escurçó que em va mossegar”, m’explicava el Marc dijous al vespre mentre preníem una copa a La Cerve. “Estava enrotllada entre la barana del jardí i un dels pals. Vaig passar per sobre, agafant-me a la tanca, i vaig notar una punxada molt intensa a la mà, vaig pensar que m'havia clavat un ferro. Llavors la vaig veure. M'ha picat de tot: escorpins, vespes, aranyes, fins i tot una taràntula catalana. Però res com això. Al moment se’m va posar la pell de gallina. Vaig cridar: 'M'ha picat un escurçó!”.

Jo l'escoltava mentre prenia notes i empassava saliva. Una nova incorporació al club de mossegats per les serps verinoses que va incrementant a Viladrau amb pas del temps, a poc a poc. Em fa por que arribi el dia en què m’hauré d’entrevistar a mi mateix (fins ara només m'ha mossegat una serp inofensiva). La meva tasca autoimposada és registrar els casos que conec. Ho faig amb la mateixa dedicació amb què a Van arribar a Cordura el coronel Tom Thorn (Gary Cooper), desconcertat per la seva covardia, anota a la seva llibreta sobre el terreny, durant la incursió contra Pancho Villa, els actes de valor dels soldats que recomanaria per a la Medalla d'Honor del Congrés.

Les serps em fascinen, em recorden a la meva mare. La meva mare explicava les millors històries de serps, no debades havia viscut la seva infantesa en una hisenda a Veneçuela. La millor és una que diu que quan era molt petita tenia com a mascota, fins que ho va descobrir amb horror el capatàs i la va matar amb el matxet, una ‘tigra mariposa’ (Bothrops venezuelensiis, un vipèrid), una de les serps més letals de Sud-amèrica, cosina ‘zumosol’ de l’escurçó. Si hagués mossegat a la meva mare, jo no seria aquí; bé, allà, al bar de la plaça, escoltant el relat del Marc i acabant-me el mig gintònic amb mà tremolosa.

“Va ser l'1 de juliol, poc després de les 9 del matí, treballàvem en un jardí als Vernets, a casa de David Erra, de Liquats Vegetals, retallant la tanca arbrada, i vam parar per dinar. Va ser llavors quan vaig saltar la barana”. Marc Robusté té 35 anys, és de complexió atlètica, ulls clars i un atractiu aire entremaliat i juvenil com un Huckelberry Finn crescut. Fa tasques de jardineria i també treballa des de fa cinc anys al Parc Natural del Montseny. Sap identificar perfectament un escurçó. Va assenyalar sense dubtar l'àspid (Vipera aspis), l’escurçó pirinenc, en la meva baquetejada guia de camp de rèptils i amfibis (Omega, 1978). És l’espècie més comú a Viladrau. Ullets inquietants de pupil·la vertical, morro arremangat, cap ample i triangular, dibuix dorsal en barres, com una cicatriu suturada.

“Em va mossegar aquí”, va dir mostrant l’índex de la mà dreta. “Es podien veure les dues incisions dels ullals, ara ja no. Vam trucar al CAP de Santa Eugènia i ens van dir que moltes mossegades d'escurçó són seques, no inoculen verí, només marquen, i que hi anéssim, a veure què. Vam arribar-hi en 15 minuts. Aleshores el dit ja estava súper inflat i estava clar que no era una picadura seca. Així que vam anar a Vic. Vam trigar 25 minuts. Ja no era només el dit sinó que els artells s'havien convertit en un gran bony. Ens vam posar a la cua d’Urgències fins que quan vaig dir que m'havia picat un escurçó ens van deixar passar i em van fer un reconeixement”. Mentrestant, arribava a l'altre escenari del drama el Marc Arxé, amic de Robusté, armat amb una destral. El segon l'havia avisat, horroritzat davant de la perspectiva que l'escurçó pogués seguir en un jardí on normalment juguen dues nenes petites.

Arxé va trobar el rèptil al mateix lloc a la tanca. El va matar, impressionat encara per l'accident del seu company i considerant que no era moment per a subtileses ecològiques. Va enviar la foto a Robusté. La víctima de la mossegada me la va ensenyar al bar. Un bonic exemplar que semblava viu malgrat l'incongruent tall que li separava el terç superior del cos de la resta. “No va fer tant mal, em va impactar més la sensació inesperada”, ara el Marc parlava d’ell mateix. “Va ser una situació completament inopinada, he vist molts escurçons i sempre t'avisen, bufen, es fan notar. Aquesta no va avisar”. Era petita, d'uns 35 centímetres (poden arribar fins als 75). “A l'hospital, a Vic, em van fer una anàlisi de sang i les constants. Però van passar tres hores sense que em diguessin res ni posar-me antídot. Notava com la inflamació m'anava pujant pel braç. La meva dona estava preocupada. Al final va venir el metge: ‘L'antídot és una putada i intentarem evitar-lo, provoca molts efectes. Anem observant el procés, no et preocupis. Per la teva edat, constitució i pes, podem esperar i veure’. Em van posar una via i em van subministrar antibiòtic i antiinflamatori. Em controlaven el pols. Pel que sembla, no posar l’antídot immediatament és un protocol nou. A la nit, ingressat, les vaig passar magres. Tota l’estona mirava com pujava la inflamació, pensant que si passava de l'espatlla, la cosa anava malament. Gairebé arribava a l'axil·la”.

Allà es va aturar. Li van donar l'alta l'endemà recomanant-li que continués observant-se. Durant dies va tenir rampes, sensació “de ciàtica” al braç i engarrotament. En un mes i mig ja estava quasi bé del tot, encara que li costava acabar de tancar el puny. Li ha quedat alguna por o fòbia? “Sí. Ara estic cagat”, va respondre el Marc amb franquesa. “Abans no tenia por mai, ficava les mans sota les pedres i a les piles de llenya. Mai hauria pensat que els escurçons poguessin ser tan sobtats i agressius. Ni tan sols vaig arribar a tocar-la”. Una de les pitjors coses, fa broma, va ser que tots els avis del poble es van entossudir a ajudar-lo explicant-li velles macabres històries de serps. “Em deien: ‘el del Molí de Rosquelles va morir, i aquell altre es va quedar ximple’. Que cabrons, els avis!”, riu amb tendresa. Parlem d'altres casos coneguts a Viladrau, Antonio Viñas Jr.i Mariano, a qui li va picar una serp entre les herbes, no en va fer cas, va marxar a casa i ho va passar fatal, fins i tot perdia la vista per moments. Li vaig explicar que amb May Clapers vam tenir-ne una en captivitat en un terrari a casa seva al costat del club. La gent venia a veure aquesta i d’altres serps que vam recollir. Hauríem d'haver cobrat entrada.

Li vaig explicar (ja és tradició quan parlo amb una víctima), perquè contextualitzés el seu cas, el de l'herpetòleg Joe Slowinski, mossegat per un krait (Bungarus multicinctus) a Myanmar per culpa d'un becari que l'hi va donar en una bossa dient-li que era una inofensiva serp llop –un error el té qualsevol. Slowinski va morir de manera atroç, podrit per dins, abans que pogués rebre ajuda o ser evacuat (era 11 de setembre de 2001). Vaig portar a col·lació que per saber ràpid si t'ha mossegat un krait o algun altre elàpid –cobres, taipanes, escurçons de la mort– de verí neurotòxic, va bé posar-se una espelma al davant: si veus cinc flames, estàs fotut. El món és un lloc sorprenent, va dir el Marc, que va esmentar el cas d'una orquídia que es fa passar per la femella d'un insecte perquè el mascle contribueixi a la seva pol·linització. Ens vam acabar les copes –ell anava per la segona: efectes de recordar que t'ha mossegat un escurçó– i, veient que no li provocaria un trauma, li vaig ensenyar el vídeo que m'havia passat, a través de José Luis Copete, el naturalista Pedro Rubio, que ha estat recollint escurçons a la Cerdanya, a Martinet, aquests dies amb l'ornitòleg, per fotografiar-les.

“Cal agafar-les per la cua, al matí, quan estan fredes”, em va explicar Pedro quan li vaig trucar perquè m'expliqués l'aventura. Em va reconèixer que havia estat a punt de patir un contratemps també –mare de Déu com està l'estiu– perquè “vaig cometre l’error de portar guants de goma molt fins; no sé com, va moure la mandíbula i va treure un ullal que em va passar a mil·límetres”. Aprofitant l’ocasió, em va comentar qua al germà d'un amic seu li havia mossegat un escurçó ibèric –l'altre més comú a Catalunya, l'escurçó morrut (Vipera latastei)–, menys perillós que l'àspid, però com que van tardar a tractar-lo va perdre la cama, tot i que després es va fer taxista.

“Són molt nobles, Jacinto, la noblesa personificada”, em va recalcar el naturalista amb una estranya emoció. “Només ataquen quan es veuen en perill. Tenen mala fama perquè són perilloses però sempre intenten evitar mossegar i són molt beneficioses per al camp. Ara ho passen molt malament perquè els senglars, que proliferen tant, se les mengen”. Amb els escurçons, coincidíem amb el Marc, és difícil ser equànime, sobretot si t'han mossegat. Però és cert que, malgrat la dita popular “si et pica un escurçó, no tens temps de l'extremaunció”, les conseqüències de la mossegada són rarament fatals: de les 30 o 40 que es produeixen anualment a Catalunya, només una o dues són mortals. Si es compara amb l'Àfrica (100.000 mossegades, més de 20.000 morts anuals), Llatinoamèrica (300.000 i 5.000) i sobretot Àsia (2 milions d'enverinaments a l'any i prop de 100.000 morts anuals, ¡274 al dia!), veiem que som una terra beneïda, almenys pel que fa a serps...