Rafael Casanova, el mite de l'independentisme que va lluitar per Espanya

Rafael Casanova (1660-1743) és un dels mites fundacionals del nacionalisme català. Advocat de formació i amb ambicions polítiques, la seva tenacitat per no rendir-se davant de Felip V el va convertir en conseller en cap de Barcelona el 1713, en plena guerra de Successió, causada després de la mort sense descendència de Carles II. Com a conseller en cap, Casanova va ser el primer dels governants de la ciutat durant el setge de les tropes borbòniques.

Barcelona, bastió de la dinastia dels Àustria, va resistir fins al cèlebre 11 de setembre de 1714, festa nacional de Catalunya des de 1980, “commemoració d'una derrota en la qual es van perdre les llibertats seculars”, segons la informació oficial de la Generalitat. La figura de Casanova ja havia estat elevada als altars patriòtics pel primer nacionalisme català de finals del segle XIX.

El conseller en cap, ferit a la cama durant el setge, ha estat acceptat com una mena de capdavanter de les aspiracions del sobiranisme català. Però Casanova no va ser defensor de la independència de Catalunya sinó, com han escrit nombrosos historiadors, un fidel al model austracista per a Espanya i de reconeixement de la singularitat política catalana. En un article a la revista L'Avenç de 2004, l'historiador Josep Fontana resumia les paraules del comandant de les tropes austracistes catalanes, Antoni de Villarroel, quan Barcelona estava a punt de caure en mans del duc de Berwick: “Per nosaltres i per tota la nació espanyola lluitem. Avui és el dia de morir o vèncer”. L'objectiu de personatges com Villarroel o Casanova, deia Fontana, “era un projecte d'Espanya que s'avançava en més d'un segle al que van proposar els liberals del segle XIX”.

L'escriptor Albert Sánchez Piñol va triomfar el 2012 amb Victus, la gran novel·la sobre el setge de 1714 que va escriure després d'una àrdua investigació històrica. Sánchez Piñol va recordar a EL PAÍS, durant la promoció de Victus que el veritable heroi de l'11 de setembre no va ser Casanova sinó Villarroel, que no va tenir prou reconeixement perquè no tenia orígens catalans –va néixer a Barcelona, fill d'un militar gallec: “Casanova no va patir mai represàlies i té estàtues a la ciutat; Villarroel, que primer va lluitar amb les tropes borbòniques i després amb les austricistes, va ser fins i tot torturat després de la caiguda de la ciutat”. Després de la contesa, Casanova va rebre el perdó de Felip V i el 1719 va poder tornar a exercir com a advocat i recuperar les seves propietats.