El drama de TV3

A partir de les dades del Centre d’Estudis d'Opinió, el passat 4 d’agost l’exconseller de Justícia de la Generalitat Carles Mundó considerava “molt evident” en una columna de La Vanguardia que la legislatura del president Quim Torra, presidida per la gesticulació de tipus maximalista (l’ultimíssima mostra n’és el ple exprés del Parlament sobre la monarquia), “no haurà servit per reforçar el suport a la independència”. Així doncs, una pregunta interessant és per què haurà servit llavors.

El Cercle d’Economia ho té clar. En el context del repartiment immediat dels fons europeus de la covid-19 i de la necessària transformació econòmica precipitada per la pandèmia, en una nota publicada el 23 de juliol (“Un objectiu històric per a Europa, Espanya i Catalunya”) el Cercle afirmava que durant els últims anys Catalunya ha perdut temps i ambició en l’esfera econòmica, i sostenia que “Catalunya no es pot permetre seguir captiva d’una paràlisi política que té conseqüències en múltiples dimensions de la vida del país”.

Una de les proves de la paràlisi política imperant és que no s’han renovat desenes de càrrecs públics que preceptivament ha de nomenar el Parlament. El catàleg comprèn un bon nombre d’organismes públics. Uns són més coneguts, com el Síndic de Greuges (el mandat de Rafael Ribó va caducar el març del 2019 i després de tres lustres exercint el càrrec a l’home no se li ha passat pel cap dimitir ni tampoc jubilar-se, tot i que ja ha fet els 75 anys) o la Sindicatura de Comptes (popularitzada per la investigació sobre Laura Borràs), i altres són més recòndits, com l’Agència Catalana de Protecció Social o el Consell Assessor de Protecció de Dades.

Entre aquests organismes es troben els que s’encarreguen de gestionar i regular els mitjans de comunicació públics. Tots els membres del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) tenen el mandat caducat i la guerra oberta entre JxCat i ERC, que té aquí un dels seus fronts, ha impedit els intents de renovació. El recent intent de la presidenta en funcions del Consell, Núria Llorach (òrbita JxCat), de defenestrar el director de Catalunya Ràdio i confés aspirant a presidir la Corpo, Saül Gordillo (òrbita ERC), és una mostra del nivell de patetisme al qual poden arribar els enfrontaments entre socis de govern.

Un organisme menys visible que el consell de govern de la CCMA és el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), que és l’autoritat presumptament independent de regulació de la comunicació audiovisual de Catalunya i té com a principis d’actuació la defensa de la llibertat d’expressió i d’informació, del pluralisme, i de la neutralitat i la honestedat informatives. Tots els seus membres, incloent-hi el president, Roger Loppacher, tenen el mandat caducat. En aquest cas la gran novetat és que un dels seus membres… va dimitir per voluntat pròpia! Es tracta de Salvador Alsius, l’únic periodista professional dels cinc membres de què consta el CAC, que va esgrimir els seus 72 anys per retirar-se.

Que l’autoritat “independent” de regulació estigui formada per ex-alts càrrecs dels partits (una exconsellera del PSC, un exlíder del PP, una ex-directora general i un ex-director i ex-secretari general de governs convergents) ja resulta curiós. Però si hi havia algun bri d’autenticitat en la “independència” d’aquesta autoritat, Salvador Alsius se la va carregar en l’entrevista que va donar a Nació Digital arran de la seva dimissió. En aquesta entrevista Alsius considerava que “s’ha aixecat una muralla, que ara ja es infranquejable, en què hi ha una part del país que ni de conya miraria TV3 per res”, i posava l’exemple d’una amiga argentina, votant de Ciutadans, que es negava a veure el programa FAQS tot i que el mateix Alsius hi estigués convidat. Segons Alsius, “molts programes [de TV3] estan esbiaixats per la manera de fer dels seus tertulians, és una evidència”. Vet aquí l’autèntic drama de TV3. Si fins ara el CAC no ha trobat cap inconvenient en el que Alsius considerava “una evidència” només té una explicació: que l’autoritat independent també està esbiaixada. Després de la dimissió d’Alsius, el setmanari El Triangle ho va expressar amb una candidesa inusitada: “L’independentisme perd pes al CAC però manté el control de l’ens” (gràcies al vot de qualitat del president). En resum: si la legislatura de Torra no haurà servit per eixamplar la base independentista, hi ha raons per creure que tampoc haurà servit per millorar la qualitat de la democràcia a Catalunya.

Albert Branchadell és professor a la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB.