“Del que més por tenia era de portar el virus a casa”
Aroa López, la infermera que va donar veu als sanitaris en l'homenatge d'Estat, admet que la pandèmia ha sigut l'experiència més dura de la seva carrera
Aroa López (Barcelona, 39 anys) va tenir prou amb cinc minuts per guanyar-se una ovació tancada de la Família Reial, els principals líders polítics del país i desenes de familiars de les víctimes de la covid-19. Aquesta infermera d'urgències de l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona va ser la veu dels sanitaris en l'homenatge d'Estat a les persones mortes durant la pandèmia. “Ens hem hagut d'empassar les llàgrimes quan algú ens deia que no el deixéssim morir sol”, va dir en una intervenció serena i sense artificis. I parafrasejant un dels seus grups preferits, Vetusta Morla, López va recordar el paper dels sanitaris, “els que fan del a feina bruta la tasca més bonica del món”.
López fa 17 anys que treballa a les urgències de l'hospital més gran de Catalunya. Està acostumada a les situacions dures, assegura, però ningú es pot preparar mai per a una pandèmia d'aquestes dimensions.
Pregunta. Com recorda els primers dies de la pandèmia?
Resposta. Van ser dies d'incertesa, de no saber a què ens enfrontàvem, de por al desconegut i d'esforç per part de l'equip de donar atenció de qualitat a tots els pacients que arribaven.
P. Quan va tenir por per primera vegada?
R. Amb una de les primeres sospites que va arribar. En aquell moment encara no havíem començat a pujar la corba i ja vèiem que la infermera que entrava i el zelador i el metge havien d'anar uniformats amb els equips de protecció individual (EPI). I pensàvem que, segons les previsions, això no seria puntual, sinó que es mantindria en el temps.
P. S'esperaven una situació tan desbordant?
R. Tant, tant, potser no. Estàvem sobre alerta per les notícies que arribaven, però un cop et poses en situació i ho vius, només quan baixa la corba comences a prendre consciència de tot el que ha passat.
P. Una altra cançó de Vetusta Morla diu que “ser valent no és només qüestió de sort”. Els va tocar ser valents?
R. Sí. Vam guardar les nostres pors per donar la millor atenció possible als pacients i transmetre'ls tranquil·litat.
P. De què tenia més por vostè llavors?
R. De portar el virus a casa i transmetre’l a la meva família. Amb la situació de confinament, l'única que sortia era jo, per tant, si el virus entrava, era perquè jo havia estat transmissora.
P. Com es digereixen les llàgrimes que diu que es van haver d'empassar?
R. Es fa la digestió quan baixa el ritme de treball i prens consciència de totes les llàgrimes que tens acumulades. Quan la corba comença a descendir, comences a escoltar-te a tu mateix i intentar pair tot el que ha passat.
P. En què s'ha convertit la por dels primers dies? Què se sent ara que la corba ha baixat?
R. Cansament emocional. Intentar assimilar i prendre consciència del que hem viscut i intentar recompondre't mentalment.
P. Què ha sigut el més difícil dels últims mesos?
R. L'últim adeu de les persones grans que tenien por de morir soles. Venien de casa o de les residències i havien vist les notícies, eren conscients del que podia passar. Arribaven a l'hospital amb molta por. Ho veies als seus ulls. No volien estar sols i nosaltres ens vam convertir en la seva família, perquè els seus eren a l'altre costat del telèfon.
P. Vostès estan entrenats per viure moments durs i acompanyar al final de vida. Aquí la diferència era que estaven sols?
R. Sí. Aquí tu no només fas acompanyament, sinó que ets la família i, per tant, hi ha molta més implicació a nivell emocional. Ens vam haver de convertir obligatòriament en éssers estimats de moltes persones.
P. Li ha quedat alguna seqüela, ja sigui física o emocional?
R. Hi ha companys que tenen ansietat o estrès. Jo estic cansada mentalment i físicament. Necessitem més que mai les vacances per desconnectar.
P. Quina diferència hi ha entre les urgències de fa quatre mesos i les d'ara?
R. Estem molt més preparats. Tenim el coneixement i experiència del que hem viscut, circuits que ja coneixem i dispositius muntats per si hi ha un rebrot. Ara estem tornant a la normalitat perquè tenim un perfil de pacient no-covid i hi ha molts menys que venen per sospita [d'estar contagiats del coronavirus]. Al març només entraven pacients covid.
P. Vostè demanava que no s'oblidés el paper dels sanitaris. Han tornat els rebrots. La gent se n'ha oblidat?
R. La gent s'ha relaxat. Venim d'un confinament, d'una situació molt dura, i ha arribat l'estiu i tenen ganes de desconnectar, de poder gaudir de la vida, els amics i la família. Ens hem relaxat.
P. Després de l'auge de contagis a Barcelona, ha tornat a tenir aquesta sensació de por que va sentir el març amb un dels primers sospitosos?
R. Vam tenir una temporada en què teníem zero casos de positius. Quan comença a arribar algun cas puntual o un pacient que ha hagut de pujar a la unitat de cures intensives, connectes amb fa quatre mesos i penses si serà un petit rebrot o si anem a una segona onada. Tens la por de la incertesa, de no saber quina evolució tindrà.
P. És l'experiència més dura de la seva carrera?
R. Jo crec que sí. Fa 17 anys que soc infermera d’urgències i he vist situacions dures que m’acompanyen i em toquen l'ànima, però una pandèmia... Mai ens han preparat per a això.
P. Ha estat pitjor que l'atemptat de les Rambles?
R. És que allò va ser un acte puntual que, d'alguna manera, tenia un principi i un final. Aquesta situació no sabem quant durarà. L'atemptat va ser una desgràcia que va passar, però ara tens la incertesa de no saber quan arribarà el final, això és el que esgota mentalment.
P. Quins són els seus temors ara?
R. Que el personal aguanti un segon rebrot. Hi ha gent tocada i no és gens fàcil.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.