Els Cinemes Girona celebren 10 anys fidels al seu estil

El del 2020 no és el millor escenari per celebrar un desè aniversari. L'estat d'alarma decretat pel Govern a mitjans de març va enxampar el punt just quan es complien 10 anys des que un grup de petits empresaris, amb el productor Toni Espinosa al capdavant, van decidir salvar una sala de cinema que, com tantes altres, en plena crisi, semblava destinada a tancar. “Passaria el mateix amb altres espais a Espanya”, recorda Espinosa: “El CineCiutat de Mallorca, els cinemes Zoco de Majadahonda... Crec que vam ser els primers, però ni de bon tros els únics”, afegeix, amb orgull, el responsable dels Cinemes Girona.

No hi va haver celebracions. Només ganes de superar el tràngol sanitari de la millor manera possible. Després d'una reobertura que ha durat un vist i no vist, aquest dilluns el Gremi de Cinemes de Catalunya va posar un recurs contra el tancament de les sales decretat el 17 de juliol pel Procicat (òrgan de control sanitari de la Generalitat), que encara no ha respost a les instàncies que va requerir fa 10 dies a aquestes empreses. “Donem suport a aquest recurs al 100%”, diu Espinosa. “Tancar les sales de cinema ha estat una decisió sense sentit i injustificada, perquè on de veritat hi ha problemes de contagis no han atacat. No s'entén”.

Más información

Les sales de cinema de Barcelona continuen sense autorització per reobrir

Cinesa calcula que totes les seves sales de Catalunya estaran obertes a finals de juliol o principis d’agost

El carrer Verdi bull de cinema

Però els cinemes Girona ja han decidit que no tornaran a obrir fins a finals d'agost o principis de setembre. “Sabem que al juliol i l'agost els cinemes perdem diners, però d'aquí a no ingressar res i continuar pagant despeses... Hem decidit esperar i obrir amb els deures fets”, explica el gerent. “La nostra feina no es redueix només a posar un pòster anunciant una pel·lícula i esperar que la gent vagi a veure-la. Quan ens van tornar a tancar teníem un cicle documental brasiler; un de cinema de l'Afganistan, amb Casa Àsia, la presentació d'una pel·lícula xilena que es volia estrenar diumenge... Totes aquestes coses requereixen molta dedicació i tallar-les de cop ens perjudica molt”. Fins aquell moment, la reobertura anava a bon ritme: “El primer cap de setmana, vam arribar al 30% de l'ocupació mitjana de les mateixes dates un any enrere. La tercera setmana ja teníem un 56%”, resumeix el responsable dels cinemes.

És el preu de fomentar el bon cinema. En aquestes tres sales del límit sud del barri de Gràcia se celebren 22 festivals de cinema a l'any, cicles de continguts específics, es veu cinema alemany, polonès... “Hi ha un munt de cinema boníssim pel món!”, subratlla Espinosa. En aquests 10 anys, s'ha apostat descaradament i a consciència per un cinema independent, de qualitat, que defensa la diversitat. “Estrenes? És clar! El 25 d’octubre vam estrenar Paràsits, molt abans del boom dels Oscars, ningú no sabia ni el que era encara que ja havia guanyat la Palma d'Or a Canes. També havíem passat pel·lícules del seu director, Bong Joon-ho, com Snowpiercer. Però no som d'estrenar La La Land, pel·lícula que ens encanta, quan a Barcelona hi ha 17 còpies. Busquem estrenes que no siguin tan evidents”. I Espinosa afegeix que juguen, encantats, a la lliga d'altres espais emblemàtics de Barcelona com els Verdi, els Renoir, el Phenomena...

La personalitat dels Cines Girona s'ha forjat al llarg d'aquesta dècada. “Algú ens va dir que érem el cinema més inclusiu de Barcelona. No ho sé, però m'afalaga”, reconeix el també productor. “Va ser un dia que teníem a la cartellera un documental sobre l'ablació, una òpera i una sessió de curtmetratges d'autors joves. Imagini's els públics tan diferents que coincidien al vestíbul...”. Aquest públic heterogeni, al qual s'afegeixen cada vegada més joves, Espinosa el divideix en dos: “El del barri, que cuidem tant com podem, i el de fora, que acudeix pels continguts que oferim.”

La filosofia de l'equip d'Espinosa és clara: apostar pel cinema. Així de fàcil. I no hi veu perills externs. “Les plataformes no són una amenaça, són competència. Ens fan veure que hem de ser més atractius que ells al nostre terreny, que és el de la qualitat, la immersió, la capacitat per absorbir-ho tot, una cosa que a casa, davant d'una tauleta, no tenim”, afirma. “Jo acostumo a anar dues vegades per setmana al cinema, a altres que no són el nostre, i tinc Netflix i HBO. Però l'experiència que m'agrada de veritat és la del cinema”.

Altres de les apostes són el cinema infantil (“hi ha nens de 8 i 9 anys que mai no han anat a un cinema”) i el cinema en català. “És una proposta que només pot millorar. Perquè pitjor no pot estar”, confessa. “No crec que sigui una qüestió política: la gent se sent més còmoda amb el que coneix. Els costa sentir Bruce Willis o Brad Pitt amb altres veus! Però si la ràdio i la televisió funcionen al màxim en català, per què no el cinema?”. I recorda èxits com Intocable, “que va generar cues per veure-la doblada al català”. “Hi ha distribuïdores petites que volen còpies en català, el problema són les majors, que no tenen cap sensibilitat”.