Lliçons de la Mare Terra

No és un espectacle acabat. Havia de ser (i serà) LIFE (de com els arbres ens van salvar la vida), però de moment és Caminant cap a LIFE, l'embrió, l'origen d'una obra de teatre documental de la companyia Hui Bassa, creada i dirigida per Lali Álvarez. El muntatge, coproduït pel Grec, s’havia d'estrenar al Lliure, però la irrupció del coronavirus el va paralitzar, com va paralitzar tots els projectes de totes les companyies que estaven assajant al març. “Només vam tenir dues sessions de creació”, explica Lali Álvarez. “Res”. Però el Grec havia de ser atípic, un procés de creació obert al públic en un passeig pel jardí botànic de Montjuïc. L'obra acabada s'estrenarà en sala el desembre del 2020 i el setembre del 2021 se’n representarà una versió de carrer, o “de bosc”, més aviat, com especifica Lali Álvarez.

L'obra, fidel a l'estil de la companyia, creadora d'espectacles com el multipremiat Ragazzo i Barcelona contra la paret, és combativa, crítica, acusadora. Denuncia grans indústries còmplices de la violació dels drets de comunitats indígenes, de la tala indiscriminada d'arbres, de l'escalfament global, del malbaratament energètic... “En aquest procés que hem ofert al Grec ja s'intueix una part documental sobre la destrucció de boscos i l'activisme mediambiental i una altra de més poètica a través de les veus dels indígenes que estan en primera línia; de l'esperit de la Mare Terra, esgotada, cansada; de l'apel·lació a la nostra consciència i responsabilitat, la del món occidental, i de la vulnerabilitat dels cossos”, explica la directora. “Ens preguntem com seria una nit al voltant de l'últim arbre del planeta”.

Más información

La programació del Grec se sobreposa als rebrots

L’antiglobalització puja a l’escenari

Lali Álvarez posa Barcelona contra la paret

El panorama és desolador. “L'obra neix d'una certa por, evidentment, però busca la vida”. Lali Álvarez explica el principi del recorregut, en el qual el públic, a través de missatges de WhatsApp, rep informacions i fins i tot vibracions del que passa al planeta, al nostre voltant. “Tinc un fill d'un any i mig i em pregunto quin futur l’espera: viurà guerres? Patirà la desertització del planeta?”

Álvarez no tenia tot el text escrit quan l'estat d'alarma va dispersar físicament la companyia. “En el procés d'escriptura sempre compto amb els actors, per tant, és als primers assaigs quan acabem de perfilar el guió, però aquesta vegada no ha sigut possible”, comenta. La intensíssima documentació que sosté l'obra sí que la tenia: “La informació existeix, es tracta de buscar-la estudiant al màxim informes anuals d'associacions com Amnistia Internacional, Greenpeace, Front Line Defenders...”.

Aquesta documentació l'esmicolen els actors (Sonia Espinosa, Clara Garcés, Alba Sáez i David Teixidó), que donen vida a les persones i als elements. La Mare Terra, des d'un ficus, reprova el nostre comportament: “Amagàveu la vostra por al final del món, perquè no podíeu assumir que la vostra era s'acabava [...], i passaven els dies i res no canviava. […] Vivíeu sent espectadors de fantasies. Fantasies de desconnexió [...]. Aquesta és la història de com els arbres van intentar salvar-vos la vida”, ens adverteix. I es posa una màscara antigàs.

Ens parlen de Berta Cáceres, una dels 1.500 activistes mediambientals que han estat assassinats els últims 15 anys per sicaris de grans corporacions: una persona assassinada cada dos dies. A Berta la van matar el 2016 a Hondures uns sicaris d'una gran empresa presumptament “verda”. “Però Hondures està molt lluny, igual que Nigèria, Indonèsia...". Són els pobles indígenes els que en paguen els plats trencats. Els activistes ho són per necessitat, perquè defensen la seva manera de viure, les seves cases, els seus cultius, els seus fills. Però no tenen por. No tenen cap més remei: “Hi ha sicaris pel poble que pregunten pels meus fills”, ens revela amb una integritat que fa venir esgarrifances, una d'aquestes lluitadores de primera línia. Però no té por: “Vosaltres teniu la bala, jo tinc la paraula, que viu en replicar-se”.

Res a veure amb el nostre món: “Pensava que viuria sempre en la mateixa època de l'avorriment, del benestar i de la tecnologia...”, es lamenta un cos nu sota una olivera. Aquí ens interpel·la un altre personatge. “Tots sabem el que és viure un confinament. Però quants sabem el que significa haver de fugir, viure en un camp de refugiats, no poder cultivar menjar perquè casa teva s'ha convertit en un desert? Perdre la vida per la picadura d'un mosquit. Estem bojos?”