La meva primera vegada

Quan mor un escriptor que ha estat important per a tu, deixa un buit que no podrà tornar a omplir cap altre perquè no tornaràs mai a tenir 15 anys. Si em disculpeu la primera persona, us diré que són els que tenia jo quan Juan Marsé em va fer lector. Atès que he acabat vivint de llegir i d'escriure sobre el que llegeixo, em sembla de justícia reconèixer que part del meu sou se l'ha guanyat ell. Quan va rebre el premi Cervantes, Marsé es va adreçar a la seva agent, Carmen Balcells, amb unes paraules de Groucho Marx que ho diuen millor: “M'has donat tantes alegries que tinc ordenat, per a quan em mori, que m'incinerin i et donin el 10% de les cendres”.

En aquest mateix discurs va dir també que ell no era un intel·lectual, sinó un narrador. I això va ser el que el va convertir en l'estrella literària de l'estiu del 1985 en un petit poble –20 habitants avui– de Las Hurdes, a la província de Càceres. Algú havia descobert Si te dicen que caí en l'edició de Bruguera i el llibre va passar de mà en mà entre els joves que s'atrevien a anar més enllà dels best-sellers de Dominique Lapierre i Larry Collins, aliment dels seus esperits, com el futbol de descampat i el heavy metal en radiocasset Sanyo. Juan Marsé va obrar el miracle de convertir en lectors mitja dotzena de nanos que vivien a mil quilòmetres del Guinardó, per més que els adolescents de la seva novel·la no es diguessin Julián o Francis, sinó Java i Sarnita. Com? Explicant-los la seva pròpia història de fantasia, vida de carrer i sexe inexpert. Com el mateix novel·lista, tots tenien els seus conflictes amb la realitat, però tots eren ferms partidaris del realisme, “l'únic lloc on et pots menjar un bon bistec”.

I així van seguir, enganxats al Món Marsé i, de passada, a la literatura. Llegint tot el que escrivia i fantasiant amb la idea que tenien una relació privilegiada amb ell, una intimitat familiar amb carta blanca per perdonar-li que s'hagués presentat al Planeta, aplaudir-li que dimitís com a jurat o preocupar-se –com per un oncle malalt– les poques vegades que incorria en el que ell mateix anomenava “prosa sonall”. Per acabar de consolidar aquell parentiu imaginari, la seva filla Berta va començar a publicar llibres i a les solapes es presentava com una del grup: “Filla d'escriptor i extremenya”. Un d'aquells atordits joves va acabar fins i tot vivint un temps a Barcelona, a uns passos de la plaça Rovira —el lloc on arrenca El embrujo de Shanghai—, assistint com a cronista al lliurament del Cervantes a Alcalá de Henares i parlant amb ell per a algun reportatge. No es va atrevir mai a dir-li que li va canviar la vida. Ni que tenia amb ell un deute del 10%.