Els dos cossos del rei

Ernst H. Kantorowicz, dels més grans medievalistes del segle XX, va escriure molt bons llibres, entre ells Els dos cossos del rei (reimpressió a Madrid, Akal, 2018), un estudi de teologia política medieval considerat una obra mestra. El llibre escorcolla tots els documents imaginables dels segles de l’alta i la baixa edat mitjana, i exposa la doctrina, pròpiament ancestral, de la doble corporeïtat d’un monarca: el rei posseeix un cos ungit per la gràcia de Déu, i, doncs, pertany a una òrbita sagrada, i un altre de terrenal, sotmès a totes les lacres, xacres i misèries que esdevenen als homes.

El fet que l’autor es centrés en la institució monàrquica dels segles medievals no va evitar que els teòrics de les monarquies i de qualsevol forma de regiment de la vida pública paressin atenció a tot allò que, malgrat tenir les arrels en l’ordenament medieval de la teologia i la política, ofereix llum a qualsevol discussió a l’entorn de les monarquies, les de qualssevol temps, atès que les d’ara són herència de les medievals. Les monarquies són una deixia dels poders de caire teocràtic oriental que van retrobar-se en les figures sagrades, sacerdotals o empíries, dels reis de la història de la Grècia arcaica i clàssica, dels emperadors romans i dels reis-emperadors de les dinasties de l’Europa medieval, moderna i contemporània. Les prerrogatives i privilegis dels monarques han estat regulats per les disposicions parlamentàries, ja des de l’edat mitjana, però hi ha un element propi de tota monarquia que no ha desaparegut, i que no podria desaparèixer sense el risc d’obligar totes les forces d’un Estat a anul·lar-les i substituir-les (cosa complicada, perquè significa la guerra de l’Estat contra el màxim representant de l’Estat), com ha passat sovint, per la forma més secular de govern dels afers públics: una República (també herència de la Roma clàssica).

La tesi medieval que va rescatar Kantorowicz és senzilla, i vinculada a les teories dels juristes de la dinastia anglesa dels Tudor: el monarca té un cos material i moridor, però en té un altre que és cos polític i immortal. L’expressió que encara es fa servir quan el decés d’un monarca ho expressa clarament. “El rei ha mort. Visca el rei!” no fa referència al seu successor, sinó al rei difunt en la mesura que només ha mort una meitat de la seva “majestat geminada” (dues parts agermanades, del llatí geminis): la humana. Igualment permanents han estat les medalles en què un rei —fins i tot un dictador, quan li ha semblat que s’havia d’assemblar a un rei legítim— és representat amb la inscripció “Per la gràcia de Déu”. Serà un invent tan antic com es vulgui, però no està ni prescrit ni proscrit en les monarquies parlamentàries d’avui. Vegeu, si no, la vestimenta dels reis i reines d’Anglaterra, encara ara, que no és pròpiament civil, sinó fastuosa, més encara que la de qualsevol bisbe o papa quan anaven més mudats. És l’element estètic que sol acompanyar les dignitats altíssimes als països amb monarquies com cal.

Citant Edmund Plowden (a més del fabulós Ricard II, de Shakespeare), Kantororwicz recorda que “el cos natural és un cos mortal i es troba subjecte a totes les dolences que provenen de la naturalesa i de l’atzar... però el seu cos polític és un cos invisible i intangible, format per la política i el govern, constituït per a l’administració del bé comú, i en aquest cos no hi cap ni la infància ni la vellesa ... i per aquesta raó, allò que el rei fa amb el seu cos polític no pot ser invalidat ni frustrat per cap de les incapacitats del seu cos natural”. Més encara: la teologia política medieval considerava el monarca un character angelicus, un ésser “ungit”, a imatge de la unció de Crist, alhora home i Déu segons el dogma.

Per això Kantorowicz es complau a citar diverses paraules de Ricard II, al drama històric de Shakespeare: “L’alè d’un mortal no pot deposar el delegat que Déu ha escollit” ... “Quin súbdit pot sentenciar el seu rei? ... Serà jutjada per l’alè d’un inferior la imatge de la majestat de Déu, el seu capità, lloctinent, vicari, ungit, coronat, establert des de fa molts anys?” ... “No m’aclamaven de vegades amb un Salve!?”. D’aquí que la suposada traïció de Bolingbroke a Ricard II sigui homologada per aquest a la traïció de Jesús per part de Judes.

Un lector apressat podria considerar que això són coses del passat, i que avui els poders públics (també el no-poder d’un monarca al cim purament simbòlic d’una democràcia parlamentària actual) estan regits per la voluntat popular delegada en un parlament. Però els monarques hi són, i tant si són els d’abans com els d’ara, posseeixen uns atributs heretats de les teocràcies antigues que cap súbdit, cap ésser proveït només d’un cos natural però sense cos sobrenatural, no pot discutir: per això se’ls declara sempre inviolables i estranys a les lleis dels ciutadans. Una monarquia és el que és, igual com una República és el que és o el que podria ser.