Els Autèntics Independentistes

El 8 d’octubre de 1996 un petit terratrèmol va sacsejar el sistema de partits polítics català. Aquell dia, el secretari general d’Esquerra Republicana, Àngel Colom, acompanyat de Pilar Rahola, en aquell temps única diputada republicana al Congrés i tinenta d’alcalde de Barcelona, va comparèixer al Centre Internacional de Premsa per anunciar a uns atònits periodistes una escissió del seu propi partit amb la finalitat de crear l’anomenat Partit per la Independència. L’argument principal d’aquesta maniobra és que en la seva praxi política Esquerra tendia a oblidar que la seva principal finalitat política era “aconseguir un Estat independent propi per a Catalunya”.

Que el secretari general d’un partit encapçali una escissió no és precisament freqüent, però que uns independentistes es considerin més independentistes que uns altres no era la primera vegada que succeïa i tampoc no va ser l’última. A la darreria del franquisme la creació del Partit Socialista d’Alliberament Nacional-Provisional, una escissió del PSAN a seques, ja va ser una cosa semblant. I després de la fugida de Colom el 1996 s’han produït altres moviments amb la mateixa lògica al si del moviment independentista.

El PDeCAT critica els de Puigdemont per no garantir la propietat privada davant de “màfies ocupes”

Així com el 1974 els homes del PSAN-P acusaven el PSAN de fer seguidisme del PSUC (segons explica Roger Buch a la seva tesi doctoral sobre el partit), el 2007 l’exconseller de Governació amb ERC, Joan Carretero, va acusar el seu partit d’haver-se convertit en un “satèl·lit” del PSC arran de la formació del segon govern tripartit. Dos anys després, en un altre article publicat al diari Avui, Carretero va tornar a carregar contra la línia política d’ERC, “basada en el pactisme i la implicació en la governabilitat de l’Estat”, i va advocar perquè en les eleccions de 2010 es presentés una candidatura d’ampli espectre “que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya”. Poc després Carretero es va donar de baixa d’ERC i va constituir el seu particular partit per la independència, anomenat Reagrupament Independentista. Un altre episodi semblant és el que va portar a la constitució de Solidaritat Catalana per la Independència per part de militants d’ERC —entre altres actors— que es consideraven a si mateixos més independentistes que la direcció d’ERC. En el manifest “Crida a la Solidaritat Catalana” s’advocava pel mateix que demanava Carretero des del diari Avui: una candidatura unitària per a les eleccions de 2010 que tingués per objectiu proclamar la independència.

L’operació de Carles Puigdemont d’alliberar-se del PDeCAT per crear el seu propi partit té un aire de família amb aquest historial d’escissions. Al marge d’altres possibles consideracions sobre el populisme com a estratègia política o el cesarisme com a forma d’organització, el partit que té al cap Puigdemont no deixa de ser l’enèsima versió del partit dels Autèntics Independentistes. Una pregunta interessant és quina serà l’actitud final del PDeCAT en vista d’aquesta escissió encoberta. Una consulta entre la seva militància sembla inútil: fos quin fos el resultat de la consulta els puigdemontistes del PDeCAT marxarien igualment. (Hi ha el precedent d’UDC: els independentistes d’Unió van perdre la consulta interna del 14 de juny del 2015 i en lloc d’acatar el resultat se’n van anar del partit per crear Demòcrates de Catalunya.)

L’operació de l’expresident té un aire de família amb un ampli historial d’escissions

En una entrevista recent, el dirigent del PDeCAT i alcalde d’Igualada, Marc Castells, es va expressar en termes enigmàtics sobre les intencions del seu partit. A la pregunta de si el PDeCAT s’enfrontaria electoralment a Puigdemont, Castells va respondre que el PDeCAT no es posaria mai “davant” de Puigdemont però tampoc “darrere” (atenció: no va descartar situar-se “al costat”). Tanmateix, en cap altra part de l’entrevista Castells no va ser tan misteriós: va confessar que l’espai que representa el PDeCAT, en l’àmbit ideològic, està allunyat de Jordi Sànchez (el politòleg de capçalera de Puigdemont), i no va dubtar a afirmar que el projecte de Puigdemont i Sànchez “s’ha escorat molt cap a l’esquerra”. (Veladament, va acusar JxCat de no garantir la propietat privada “davant de les màfies ocupes” i va recordar la pública oposició del PDeCAT a l’impost de successions.)

Vet aquí la gran novetat del moment. Després d’anys perseguint la unitat del moviment independentista, que va arribar al súmmum amb la candidatura de Junts pel Sí el 2015, aquesta unitat s’esquerda no només en l’“àmbit nacional”, com diria Castells (radicals versus pragmàtics), sinó també en l’“àmbit ideològic”. La clàssica divisió dreta-esquerra, periclitada durant dos lustres, truca a la porta de les pròximes eleccions catalanes.