Passió i sensualitat de tango al Grec

Un Grec atípic, sens dubte, però només en les formes. En les mascaretes, en els accessos controlats, en els seients separats per heura artificial i poc més. L’ambient continuava sent el mateix dels nostres records, els somriures s’intuïen després de la variada exhibició de formes i colors de les mascaretes i les mirades, l’únic en què pots fixar-te ara, semblaven haver deixat enrere l’angoixa de setmanes anteriors. Era un moment Grec i calia aprofitar-lo.

Malgrat el que s’intuïa per les informacions oficials prèvies, els accessos van ser ràpids i tranquils. No era necessari fer cua. El públic sempre arriba al Grec amb molta antelació, em van explicar, i deu ser cert. Cap control sanitari a l’entrada, ni tan sols aquest amenaçador aparellet que et mesura la temperatura.

Una vegada als jardins, les xerrades copa en mà eren animades. El restaurant està tancat però dues extenses barres als dos extrems sadollen sense problemes la set dels assistents.

L’entrada a l’amfiteatre ja va ser una altra cosa i es va assemblar més a l’embarcament per files i sectors d’un vol transoceànic. A més d’un l’embarcament de la seva fila el va agafar amb la copa acabada d’estrenar i va haver d’acabar-se-la molt de pressa. La primera visió de l’amfiteatre era sorprenent, com si la flora salvatge s’hagués apoderat del recinte durant el confinament. Un terç de seients separats per brots d’heura que, de lluny, quedava molt bonic però en apropar-se, oh, decepció, eren plantes de plàstic.

Una vegada embarcats l’espera va ser una mica més llarga per a les primeres files, les que van entrar abans, però es va portar amb resignació, tothom pendent de les últimes notícies del seu mòbil. I, de sobte, amb només deu minuts de retard, vam emprendre el vol, el comandant de la nau es deia Marcelo Mercadante i la destinació era Buenos Aires.

Que Mercadante és el gran representant del tango per aquestes latituds ja ho sabíem, i que el seu grup sona sempre exquisit, també, però dijous a la nit tot va agafar una altra dimensió, com si en ser el primer concert de tango de la temporada calgués tornar a demostrar-ho tot. El bandoneonista de Buenos Aires va obrir sota l’ombra de Piazzolla, una bona ombra a la qual apropar-se, i va seguir ja per terrenys més ortodoxos. Magnífics Cambalache i Uno cantats per Analía Carril. I un tant espectacular però efectius els balls de Claudio Hoffmann i Cinzia Lombardi.

I va sortir Miguel Poveda, es va emocionar en retrobar-se amb el seu públic, i tot es va ensorrar, en el bon sentit. La sensualitat anterior es va convertir en pura passió, la tensió creada era de les que es podien tallar amb una fulla d’afaitar. Tot sol amb Mercadante, Poveda es va esquerdar de dalt a baix en Sus ojos se cerraron. I va seguir aquesta injecció d’energia en tres temes més, un Cuesta abajo compartit amb Carril i un estremidor final amb lletra de Joan Brossa dedicat a les morts de tots els dictadors.

Després de la sortida de Poveda es va recuperar la normalitat, el foc i la passió van tornar a cedir davant de la sensualitat, eròtica per moments, de Mercadante i el seu grup demostrant que un tango sense frec, el nostre, ja que els ballarins a l’escenari sí que es fregaven, pot ser altament reconfortant. I et pot portar a sortir del Grec flotant en un núvol.