TVE-Sant Cugat: carta d’ajust

"Televisió Espanyola a Catalunya és un malalt amb molt mala salut de ferro”. La frase, en boca d’un periodista de la casa que s’acaba de jubilar, resumeix l’estat actual del mitjà, que farà 61 anys la setmana vinent i que pateix les malalties pròpies de la seva titularitat pública, agreujades per una vida molt convulsa: el pas de la dictadura a la democràcia, els intents partidistes d’assumir-ne el control, la permanent espasa de Dàmocles del tancament i, recentment, les purgues internes i les dimissions com no es recordaven en molt de temps.

Més de sis dècades després, TVE a Catalunya torna a estar amb la carta d’ajust, buscant el seu senyal, i no sembla tenir clar què vol ser quan sigui gran i ja tocaria, ni que sigui per l’edat. El penúltim intent de fer foc nou el va presentar a bombo i plateret a Barcelona el gener de 2019 l’administradora única, Rosa María Mateo, en anunciar un ambiciós rellançament del centre català. Va quedar en un no res, perquè per fer-ho possible calien uns nous pressupostos i els diners no van arribar mai a causa de la inestabilitat política viscuda a Espanya l’any passat, que va derivar en dues eleccions generals en cinc mesos.

Els responsables de Sant Cugat tornen a anunciar ara una nova etapa, un altre intent de rellançament, i prometen duplicar en poc temps les actuals 20 hores setmanals en català, una xifra que sembla irrisòria si es recorda que el 1977, quan el mitjà va complir la majoria d’edat, ja s’emetien 60 hores. Temps era temps, quan hi havia diners, no emetien les privades i l’hegemonia de TV3 en català estava per arribar.

Els estudis de Sant Cugat són com una moneda: els programes de gran audiència que s’emeten per a tot Espanya i la presència notable a tots els informatius serien la cara, i les emissions, la creu. Dues realitats difíls de separar.

El present de RTVE a tot Espanya no és precisament el millor de la seva història, amb una direcció provisional pendent de la convocatòria d’un concurs públic des de fa dos anys i una plantilla gens motivada per tantes guerres internes. Les protestes dels divendres negres contra la manipulació informativa del PP semblen haver passat a la història i el mitjà transmet una imatge de divisió i esgotament. Tot i això, els actuals gestors estan convençuts que poden canviar aquesta inèrcia i prometen fórmules innovadores.

Sant Cugat té ara una plantilla de 623 treballadors, un terç dels quals s’haurà prejubilat el 2024 en complir 63 anys, amb una indemnització complementària de 30.000 euros. La xifra no convida a l’optimisme, reconeix Juan Manuel Hidalgo, secretari general del Sindicat Independent (SI), qui adment “l’atipament i manca de motivació” de bona part de la plantilla, blindada per la seva condició de funcionaris. “Aquí som intocables, és veritat, l’has de fer molt i molt grossa perquè et facin fora. Quan un té cobertes les seves expectatives laborals només pensa a acumular triennis”, explica.

Pere Buhigas, el nou director de RTVE a Catalunya, es mostra més optimista. “La plantilla té dret a expressar el seu estat d’ànim, però jo ressaltaria la gran professionalitat de la majoria i recordaria que hi ha un bon grup de treballadors de 30 anys i molts sèniors de 50”. La seva recepta per rellançar el centre passa per una col·laboració estreta entre la redacció de la tele i la de RNE a Catalunya, amb 106 treballadors, totes dues coordinades per Rosa Maria Quitllet, la nova cap d'Infomartius a Catalunya.

Per si no n’hi hagués prou, el coronavirus ha agreujat els mals endèmics de Sant Cugat, on ara només treballa el 35% del personal. La resta ho fan des de casa o des de les instal·lacions de la ràdio, al carrer Roc Boronat del 22 @ de Barcelona, que compta amb un estudi de televisió. “No es tracta de treballar el doble, sinó que un mateix periodista pugui nodrir de continguts la televisió i la ràdio”, explica Buhigas. Des del Consell d’Informatius de la tele es qüestiona aquesta aposta per les singularitats pròpies de cada mitjà.

“Està corcada, és impossible de reflotar, però ningú s’atreveix a tancar-la”, pensa un extreballador

“Sant Cugat és una estructura corcada, impossible de recuperar, se’ls ha menjat la inèrcia pel que fa a les emissions en català; fa temps que s’ha instal·lat la decadència i el desànim. És impossible reflotar-la, però ningú s’atreveix a tancar-la, el mateix que passa amb Ràdio 4”, explica el periodista que s’acaba de jubilar, molt crític amb determinats directius que han estat nomenats als darrers temps. "La gent està bolcada que això funcioni, el que vol és feina i té tot el sentit del món el que proposem”, insisteix Buhigas.

“Teníem dues alternatives: creuar els braços esperant més diners o actuar amb el pressupost actual”, diu Buhigas. Ell defensa la tesi que sense més diners ni més personal es poden incrementar les actuals 20 hores setmanals d’emissió en català fins a arribar a les 40, tres quartes parts de les quals s’emetran per La 2. La seva idea és establir tres franges horàries a la programació: matinal (8 a 10 hores), migdia (14 a 15.30) i vespre, que variarà en funció del dia. La graella està per definir, però Buhigas anuncia el desig d’acabar amb “programets” de curta durada que desapareixeran o ampliaran el temps d’emissió. També s’ha previst emetre nous programes en català, doblar alguns documentals i ampliar les reemissions.

Res a veure amb l’ambiciosa programació en català que va existir a l’inici de la democràcia, en aquella Espanya en blanc i negre de la UHF, amb programes tan innovadors con l’infantil Terra d'escudella, amb participació de Comediants i Els Joglars; l’informatiu Giravolt, en ple franquisme, el Vostè pregunta, presentat per Joaquim Maria Puyal o el Personatges de Montserrat Roig.

“Llavors entraven els diners a cabassos, això ja no tornarà mai”, recorda el sindicalista mentre cita noms mítics de l’època, com Toni Traveria o Toni Esteve, entre una llarga llista, perquè Sant Cugat ha estat una escola de periodistes i presentadors que després van fer molta carrera. També d’innovació televisiva per explorar fórmules que després es van exportar.

Més enllà de què vol fer RTVE a Catalunya, amb una nova programació i l’increment de les emissions en català, l’altra qüestió a considerar per definir el seu futur és com ho vol dir. Algunes veus han demanat la necessitat de construir un discurs alternatiu al missatge independentista que sura a TV3 per tal que Sant Cugat esdevingui un canal alternatiu, un “canalet”, com es va definir anys enrere.

“Nosaltres representem una Catalunya diversa, bilingüe. No hem de crear un llenguatge propi ni alternatiu. Tampoc hem de competir amb TV3, sinó, en tot cas, compartir espectadors”, assegura Buhigas. El director del centre considera que Sant Cugat “té un segell propi, sempre ha fet una televisió diferent”.

Juan Manuel Hidalgo, sindicalista, assegura que “és totalment necessari revitalitzar el centre de Sant Cugat pel que representem. Som un element de l’Estat dintre de Catalunya”, diu, mentre que el Consell d’Informatius veu les coses d’una altra manera. “El problema és que ara sóm invisibles, ningú parla de nosaltres ni bé ni malament, és com si no existíssim”.

“Ens agradaria recuperar la representació que vam tenir als anys noranta, després dels Jocs Olímpics, però el cert és que hem perdut molta visibilitat, no sabem quanta gent ens mira”, afegeixen des del Consell d’Informatius, i alerten que a les plataformes de pagament no es pot veure la programació dels centres territorials de TVE.

Segons les dades de la direcció, L’Informatiu migdia de les 14 hores té una audiència al voltant del 4%. Ara TV3 duplica l’audiència de La 1 a Catalunya (7,1% davant el 14%, al juny), però el veterà periodista adverteix: “La gent a Catalunya veu televisió en castellà i feta des de Madrid bàsicament, i això es comprova si se sumen les audiències de tots els canals menys TV3”.