L’ullal que va delatar el gran tauró blanc de Mallorca

A l'Iván, el Pedro i el seu fill Joan encara els costa creure com un matí de juliol van salpar a buscar llagostes i van tornar hores després amb l’ullal d’un tauró blanc (Carcharodon carcharias) al cistell de la pesca.

“Estàvem traient les xarxes a set milles de la costa i a 100 metres de profunditat vaig albirar el que semblava una pedra blanca enredada”, explica Joan Martorell, de 26 anys i un dels tres tripulants que viatjaven el 5 de juliol del 2019 al vaixell de pesca Germans Torres, del municipi mallorquí del Port d’Andratx. “Vaig donar l’avís i el meu company Iván va començar a dir que allò no era una pedra, sinó un ullal de tauró blanc. En les dues hores de tornada a casa, no podíem deixar de mirar-lo!”, relata el pescador. Amb l’arribada del vaixell als molls, la historieta, amb aromes de novel·la d’Ernest Hemingway, es va escampar pel municipi. “Al principi em van dir boig. El món de la pesca mallorquí és ple d’històries i rumors sobre el tauró blanc. Però jo no en tenia cap dubte. A part de pescador, soc un gran aficionat a la biologia marina i per la mida i la forma no podia ser de cap altre animal”, recorda el seu company Iván Perera, que ja a terra va convèncer Martorell perquè li deixés emportar-se l’ullal a casa uns dies. Perera volia mostrar-li la peça a un altre amic, també aficionat als esquals, perquè l’ajudés a confirmar la troballa.

Llavors, el rumor que uns pescadors del poble havien trobat un ullal de tauró blanc ja circulava per WhatsApp. “Els meus amics al·lucinaven. El meu pare i el meu oncle, que fa 40 anys que són al mar, tampoc no havien vist res igual”, afegeix el petit dels Martorell. “Potser perquè no utilitzo xarxes socials la història mai no es va fer pública”, aclareix.

L’última captura, el 1976

De mòbil a mòbil, les imatges van acabar arribant a la pantalla del biòleg Gabriel Morey, cofundador de l’organització mediambiental Save the Med i membre del grup d’especialistes en taurons de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN). Morey, una de les veus més autoritzades sobre esquals al Mediterrani, va resoldre els dubtes. “És inconfusible: un ullal superior triangular amb serres, de tauró blanc”, confirma el biòleg a aquest diari, un any després de la troballa. El que havia començat com un conte de mar dels tripulants del Germans Torres ha acabat per convertir-se en una de les poques i la prova més recent de la seva presència a les Balears des de fa gairebé mig segle.

La captura de l’exemplar més gran a les illes, i l’última de què es té constància, es va produir el 1976 en mans del pescador Xisco López, que va atrapar un tauró blanc de més de sis metres a la zona del cap Farrutx. “A partir de llavors, amb prou feines hi ha hagut registres més enllà de dofins i tonyines trobades mortes per queixalades que, per la mida, creiem que són de tauró blanc”, diu Morey. Segons un estudi de Claudio Barría, especialista en taurons de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC a Barcelona, des de 1877 només s’han registrat 63 proves de la seva presència al Mediterrani.

Barría, que ha examinat la peça dental a través de fotografies, defineix la troballa com a “increïble” i diu que no recorda cap cas semblant. “La dent és una meravella i és l’últim dels registres de què tinc constància als nostres mars”, explica. La seva teoria és que la peça s’hauria desprès fa alguns anys de la mandíbula d’un exemplar. “L’espècie pot arribar a viure 70 anys i al llarg de la seva vida en generen milers”. Els pescadors creuen que després l’ullal va anar a parar a un petit escull situat en una zona de llagostes, i hi va quedar enganxat. Quan les xarxes es van posar a sobre, la dent s’hi va enredar i va pujar fins a la superfície. “Com trobar una agulla al mar”, resumeix Martorell. No és casual que hagin estat precisament uns pescadors els que hagin trobat l’última evidència del temut tauró. Generació rere generació, ningú com els membres de les confraries mallorquines no ha viscut tan de prop amb els grans taurons mediterranis. L’ullal, amb el qual el Joan s’ha fet ara un penjoll, és un vestigi d’aquella Mallorca que a mitjans del segle passat va ser considerada a la seva costa oriental territori de taurons blancs.

Entre 1920 i 1976 se’n van capturar almenys 27 exemplars, la majoria de manera involuntària, amb el sistema de pesca de l’almadrava en zones com a ara el cap Regana, el port de Sóller, cala Murta i ses Caletes de cap Pinar. Els records d’aquestes captures es conserven avui en forma de grans mandíbules exposades en humils cases marineres, com la dels descendents del mític patró pollentí José Borrás, que va arribar a pescar vuit taurons blancs d’entre 700 i 2.000 quilos.

O les històries de Francisco Pérez, al seu dia patró major de la confraria del port de Pollença, que va assegurar haver-ne capturat un enorme exemplar amb un dofí i quatre tonyines a l’estómac. Com vaixells petroliers, hi ha exemplars que creuen el planeta des d’Austràlia o el Carib per accedir al Mediterrani a través de l’estret de Gibraltar i el canal de Suez.

Falsos albiraments

Des de l’última pesca de Xisco López el 1976, al llarg d’aquests anys la suposada presència del tauró blanc al Mediterrani s’ha retroalimentat gràcies a rumors i albiraments no confirmats. L’últim més sonat es va produir l’estiu de 2018 per l’organització mediambiental Alnitak, que va publicar imatges d’un suposat tauró blanc a poques milles de l’illa de Cabrera. La notícia, que va fer la volta al món, va ser desmentida, tanmateix, hores després per nombrosos experts consultats per aquest diari. Es tractava en realitat d’un marraix (Isurus oxyrinchus), una espècie més comuna a les Balears i pertanyent a la mateixa família (Lammadie) que el blanc.

“És trist que la gent s’hagi quedat amb la idea que era un tauró blanc”, recorda Barría, que confia que un dia es deixin enrere els rumors, els mites i el sensacionalisme que històricament han envoltat l’animal i puguin captar imatges d’algun exemplar d’aquesta espècie en perill crític d’extinció al Mediterrani a causa de la sobrepesca.

I entre falsos albiraments, rumors i llegendes marines, durant els últims anys a Mallorca s’ha obert una mena de cursa silenciosa per veure qui és el primer que capta imatges d’un exemplar. Els detalls d’aquestes aventures se senten en converses de bars costaners, quan el sol s’amaga i l’alcohol revela els secrets. Amb la boca petita, aficionats subaquàtics parlen fins i tot d’expedicions en què se submergeixen quilos de pesca en alta mar per temptar així l’olfacte de l’animal.

L’únic atac mortal per un tauró a les Balears es va registrar a començaments del segle XX en aigües de l’illa de Cabrera, segons el llibre Tiburones en el mar balear, de Juan Poyatos i Ana María Abril. Antonio Palmer, de 95 anys i un dels veïns més longeus del Port d’Andratx, encara recorda la desconfiança amb què de petit se submergia al mar. “Mai nedàvem lluny de la costa... per si de cas”, afirma. “També recordo sentir històries, com la d’un altre pescador a qui un tauró li va arrencar la mà a l’illa de Cabrera. Fos mentida o veritat, són llegendes dels nostres mars”, explica.